El Festival de Granada representa des de fa més de mig segle una finestra cultural de primer ordre en la que tenen cabuda expressions artístiques que van des del teatre i la dansa fins tot tipus de músiques: simfòniques, de cambra, per suposat el flamenc, i també la música contemporània. Tots aquests mons conviuen en els espais que brinda una ciutat bellíssima i històricament significativa des del punt de vista de l’art com és Granada. 

En el marc del pati interior del Palau de Carlos V, a cel obert, l’Orquestra Nacional d’Espanya i el seu director titular David Afkham van interpretar un programa conformat per dues obres: Ur-Nachtmusik (Mahleriana IV), encàrrec del Festival al veterà compositor madrileny Tomás Marco, i la fantàstica Simfonia nº7 de Gustav Mahler. Es presentava, per tant, una obra d’estrena juntament amb altra del repertori simfònic consolidat, un còctel que demostra que allò contemporani i allò establert poden anar perfectament de la mà. 

Marco plantejà eixa música nocturna com un germen dels dos moviments homònims de la simfonia de Mahler. Durant els quinze minuts de duració de l’obra, un motiu rítmic descendent viatjà per una orquestra que encadenava plantejaments texturals amb diferents tímbriques, amb seccions estructuralment separades per intervencions de l’arpa. L’obra suggeria, certament, un caràcter embrionari, i funcionà com una avantsala expectant del que vindria després, amb una direcció precisa i acurada per part d’Afkham. 

La Simfonia No. 7 de Gustav Mahler suposa tot un repte en el que totes les seccions de l’orquestra tenen grans moments de protagonisme, i en aquest sentit van destacar la brillantor i l’equilibri dels metalls de l’ONE a les fanfàrries. David Afkham va mostrar en aquest cas una direcció molt més expressiva, recreant els diferents mons que conté la simfonia: el tenebrós inici, les músiques nocturnes, la irònica marxa militar del tercer moviment… tot amb una bona gestió l’energia per a l’arribada d’un estrambòtic rondó final, que el públic granadí va aplaudir amb entusiasme. 

Ressenya de David Leal Esteve