El Palau de les Arts inaugura la temporada d’òpera amb La Dama de Piques, un dels títols més emblemàtics de Txaikovski, amb un resultat excel·lent a tots els nivells.

Dijous 28 de setembre obria les seues portes el Palau de les Arts a tot el públic jove menor de 28 anys per a assistir a la preestrena de La Dama de Piques, del compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski. La Sala Principal del teatre valencià estava plena de gom a gom, demostrant una vegada més que a la gent jove sí que li agrada assistir a l’òpera, si pot pagar una entrada (en el cas de la preestrena per a joves, les entrades són a 10€).

La Dama de Piques està basada en la novel·la homònima del gran escriptor rus del romanticisme, Aleksandr Puixkin. A l’igual que Eugeni Oneguin o Mazeppa, Txaikovski troba en la prosa de Puixkin la inspiració perfecta per a l’argument de la seua òpera. El llibret, adaptat del relat breu de Puixkin pel propi germà del compositor, Modest Txaikovski, narra la història d’un oficial de l’exèrcit, Hermann, que viu obsessionat amb el joc, fins al punt de renunciar a l’amor i manipular la seua estimada, només per aconseguir guanyar en les cartes. És una història cruel, on l’amor i els cels, tan típics a les històries romàntiques, perden en intensitat per donar protagonisme a una de les qualitats humanes més explosives a la història de l’art: l’ambició. Per tal d’aconseguir conèixer les tres cartes guanyadores del joc, Hermann manipula i juga amb la seua estimada fins arribar a la font del secret, la Comtessa, a la postre àvia de l’estimada de Hermann. Com tota bona història romàntica, inclou una maledicció que des del primer moment sembla que pesarà sobre el protagonista, i que s’acaba resolent de manera tràgica en un final frenètic que tanca una història brillant.

Amb un llibret d’una potència dramàtica semblant, la música de Txaikovski emergix demostrant tot el talent del compositor rus en cada número, i regalant moments del Txaikovski més simfònic durant tota l’òpera. Acompanya al fil dramàtic a la perfecció, i constituïx probablement una de les partitures més encertades de Txaikovski en l’àmbit operístic (clarament per davant de Iolanta, que vam poder gaudir a Les Arts a la temporada 2018-2019). 

Per a esta música, l’equip creatiu no va poder ser millor. Amb Arsen Soghomonyan al paper protagonista de Hermann, i Elena Guseva al paper de Lisa, el duo protagonista va fer un gran paper, amb unes veus que, tot i que en determinats registres centrals l’orquestra els sobreeixia, van brillar amb llum pròpia durant tota l’òpera. Soghomonyan va interpretar a Hermann amb potència, dramatisme i credibilitat actoral, traslladant al públic amb encert el progressiu descens a la bogeria d’un home addicte al joc. Doris Soffel va fer un excel·lent paper encarnant a la Comtessa, un dels personatges més emblemàtics i atractius de l’òpera. Però sense dubte va destacar de manera clara la mezzo Elena Maximova en el paper de Polina. La seua ària al primer acte amb el piano com a coprotagonista va emocionar de manera colpidora tota la sala, mostrant un increïble lirisme i una gran profunditat dramàtica. Cadascuna de les veus va obtindre la calorosa ovació del públic jove assistent, com no podria ser d’altra manera. Menció especial mereix el Cor de la Generalitat Valenciana, dirigit per Francesc Perales, que va signar una actuació fantàstica (com és habitual en la formació coral valenciana a Les Arts). A més, cal destacar el gran paper dels xiquets de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, dirigits per Luis Garrido, i de l’Escola Coral Veus Juntes, dirigits per Roser Gabaldó Lerma. Els xiquets van demostrar una disciplina, professionalitat i correcció en les veus realment envejables. 

L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, la resident del Palau de les Arts, va demostrar una vegada més l’increïble nivell musical dels seus integrants. Amb la direcció del seu titular, James Gaffigan, l’Orquestra va extraure de la partitura tot el lirisme melancòlic propi del millor Txaikovski, amb una subtilesa i recolliment en les seccions de corda que impressiona a qualsevol. Res va quedar a l’atzar en una interpretació delicada, tràgica i corglaçant que confirma a l’Orquestra de la Comunitat Valenciana com una de les formacions més rellevants del panorama musical estatal, i europeu.

En l’apartat escènic, el britànic Richard Jones dirigia este muntatge coproduït per la Welsh National Opera, la Norske Opera d’Oslo, el Teatro Comunale de Bolonya i la Canadian Opera Company. Com ja vam poder gaudir amb la seua escena de l’Ariodante de Haendel a Les Arts a la temporada 2021-2022, Jones aposta per les grans edificacions separades per estàncies diferenciades, on l’espectador és un ull que contempla totes elles, però els personatges no saben que hi ha darrere de les parets contigües. Estos plantejaments del cèlebre director d’escena britànic permeten jugar amb els diàlegs que són escoltats per un tercer personatge que els protagonistes no veuen, perquè hi ha una paret, però el públic sí. A més, i també com ja vam vore a Ariodante, Jones presenta una escena de titelles en lloc del que podria ser el moment del ballet. D’esta manera, l’escena es torna simbòlica, on els actors i les actrius veuen el seu reflex, i el de les seues emocions, sobre les titelles que dansen al seu davant. Este recurs no només va regalar un dels moments més estèticament memorables de la representació, sinó que a més va ajudar al desenvolupament psicològic dels personatges, que van vore com la història començava a precipitar-se. Jones va jugar també amb les llums, creant diàlegs amb les ombres dels personatges sobre el fons escènic, i va elaborar una representació caricaturesca i extravagant de la mort que sense dubte va despertar la major sorpresa en el públic. Especialment destacada va ser l’escena dels malsons de Hermann, en el que el públic veia al personatge des del sostre (en un joc de mecànica escenogràfica que va agradar molt), i assistia amb terror a l’aparició del fantasma de la Comtessa, en este cas en forma d’enorme esquelet biònic que creava una sensació grotesca i terrorífica, digna del millor terror surrealista d’Alex de la Iglesia. En definitiva, una escena que va funcionar en tots els punts, i que va impulsar la història de Puixkin en la direcció de la tragèdia romàntica que era d’esperar.

Amb tot, el públic jove va ovacionar emocionat a tot l’equip de La Dama de Piques, amb l’aplaudiment més sonor als músics de l’orquestra (com és habitual), i agraint també, de manera evident, a tots els responsables del Palau de les Arts que decidixen apostar per les preestrenes per a joves a preus assequibles (o directament simbòlics). És fonamental que un teatre d’òpera com Les Arts tinga clar que no hi ha públic futur si no hi ha joventut que en el present puga assistir, gaudir i aficionar-se a la música, en este cas, a l’òpera. Si a més, pot fer-ho assistint a produccions d’un nivell tan elevat com La Dama de Piques, el resultat només pot ser fantàstic.

Ressenya de Mario Torres Mas.