Leonard Slatkin conquerix la Sala Iturbi del Palau de la Música amb un programa dedicat a la música cinematogràfica de la mà de l’Orquestra de València.

Mostra de Cinema de València. DATA: divendres 27 Octubre HORA: 19:30 LLOC: SALA ITURBI – Palau de la Música.

Divendres passat 27 d’octubre, la Sala Iturbi del Palau de la Música de València rebia amb les portes obertes al públic assistent per tal de gaudir d’un concert de l’Orquestra de València. La formació titular del Palau es ficava baix les ordres del director nord-americà Leonard Slatkin, un dels gran mestres de la batuta als seus 79 anys. El concert es va celebrar dins del marc de la Mostra de Cinema de València, per la qual cosa el repertori el formaven obres originals per al cinema, i obres musicals del segle XX que han sonat a la gran pantalla. 

Obria el concert l’obertura de la banda sonora de The Sea Hawk (El falcó de la mar), d’Eric Wolfgang Korngold. Esta banda sonora va ser escrita pel compositor txec per a la pel·lícula de 1940 de Michael Curtiz, cèlebre director de cine d’entre altres, el film Casablanca. Korngold explota en esta partitura els recursos tan propis del post-romanticisme i l’expressionisme musical com les grans melodies als metalls, les articulacions agressives i el dinamisme perpetu. Esta energia a la partitura va acompanyada d’un profund lirisme en les línies melòdiques que li atorguen un gran component cinematogràfic. L’Orquestra de València va interpretar amb força i domini esta obertura, transportant als oients fins a les aventures d’Errol Flynn i Brenda Marshall en la mítica pel·lícula a bord del vaixell. Esta obertura actuà com a gran punt de partida del repertori que seguia.

Probablement l’obra que més interés podria despertar en els amants de la música dels segles XX i XXI, Atmosphères de György Ligeti, va sonar en segon lloc. Era la nota més discordant en un programa que pivotava entorn al post-romanticisme i l’expressionisme (Korngold, Respighi i Bernstein). En canvi, l’obra mestra de Ligeti va servir com a contrapunt excepcional dins del repertori escollit. Atmosphères és una de les obres que acompanyen els plànols de 2001: A Space Odissey (1968), una de les obres mestres del cineasta Stanley Kubrik, i que tal i com explicava Joan Cerveró a les notes al programa, no va ser fins al final del procés de muntatge del film quan Kubrik va decidir deixar esta música de Ligeti a la pel·lícula, en lloc de la música original que havia compost Alex North. Una de les claus de l’obra de Ligeti és la transformació de les masses sonores a base de xicotets moviments dins de cada part instrumental (este fenòmen és anomenat micropolifonia). Per a aconseguir un resultat òptim, es necessita una gran concentració i subtilesa en cada canvi a la partitura, de forma que la música es traduïsca en una massa informe que avança poc a poc en el temps. Slatkin va treballar grans plànols sonors amb l’orquestra, i va ajudar a construir una concepció de l’obra dins d’un rang dinàmic estable. Pot ser va mancar una atenció més acurada als finals de les intervencions en les cordes, així com un millor assemblatge entre els distints blocs sonors, de manera que les transicions tímbriques hagueren sigut més progressives. 

Per finalitzar la primera part, l’Orquestra de València va interpretar la suite de la banda sonora de la pel·lícula On the Waterfront (La llei del silenci) (1954), composta per Leonard Bernstein. És l’única banda sonora original que el mestre novaiorquès va escriure per al cinema. Concretament per a esta pel·lícula dirigida per Elia Kazan i protagonitzada per Marlon Brando, en la que els temes principals són la corrupció i el crim organitzat entre els estibadors de la ciutat costera de Hoboken, a Nova Jersei. La música de Leonard Bernstein trasllada a l’espectador a este ambient violent i perillós, amb els recursos habituals del compositor, com els ritmes irregulars, els atacs agressius en els metalls, o les melodies extremadament líriques en les cordes. Amb el solo inicial de la trompa, a càrrec de Maria Rubio amb molt d’encert, l’Orquestra de València transità per tota la partitura de Bernstein amb domini, demostrant una gran energia que el mestre Slatkin transmetia des del primer moment. Pot ser part del públic poguera trobar un poc llarga la duració d’esta suite de quasi 20 minuts, i és comprensible tenint en compte que, al tractar-se d’una banda sonora, els elements melòdics i temàtics són repetits fins a la sacietat. No obstant, per als i les amants de Bernstein, la interpretació de la música de On the Waterfront seria un goig assegurat.

Després del descans, van arribar dos de les obres més famoses del compositor italià Ottorino Respighi: Fontane di Roma (1915-1916) i Pini di Roma (1923-1924). Interpretats en este ordre, els dos poemes simfònics de Respighi foren el gran colofó al concert. Slatkin va traure de l’Orquestra de València totes les coloratures i tímbriques pròpies d’estes dos obres monumentals, amb una gran orquestra on la celesta, la percussió i les dos arpes van establir el marcat i particular so del Respighi més post-romàntic. Cada un dels solos a l’oboé i al violí van brillar amb llum pròpia, recolzats per una orquestra que va sonar compacta i ben treballada. El final absolutament estremidor de Fontane di Roma, en què la música va perdent-se fins desaparèixer, va servir de genial contrast amb les últimes notes del segon poema, Pini di Roma, que acaba amb un gran fortissimo on tota l’orquestra esclata i regala al públic un final apoteòsic.

Un gran concert on la bona notícia és la normalització d’obres menys freqüents com Atmospheres, dins d’un repertori més accessible al públic. Seria convenient allunyar-se dels programes monogràfics en un sol estil o matèria, i apropar-nos més a un tipus de concert en el que poden conviure músiques romàntiques, post-romàntiques, expressionistes, o de textures de masses. El públic tindrà així l’oportunitat de descobrir músiques que s’escapen dels radars, dins d’altres obres que pot ser sí que conega, i que propicien una millor experiència en l’obra de descobriment. 

Ressenya de Mario Torres Mas.