Rafelbunyol viu una vesprada amb el cine-concert al Rafel Festival

El dijous 2 de novembre a l’auditori de Rafelbunyol tingué lloc el segon concert de l’onzena edició del Rafel Festival, amb dues peces amb contingut multimèdia.

Abans d’iniciar el concert el propi director del festival, Miguel Ángel Berbis, va introduir les audicions que s’escoltarien, dirigides cap a un públic que àmpliament estava format per joves estudiants de música acompanyats dels seus mestres, i que ocuparen la meitat del pati de butaques.

La primera de les peces estava escrita pel propi director del festival. «Eixe sentiment… quan plou«, una obra escrita l’any 2013 en format d’ensemble a la que posteriorment va versionar com una peça per a cello, electrònica i vídeo. Elena Solanes va ser l’encarregada d’interpretar la peça de Berbis. Una obra caracteritzada per gestos clars. Dissenys de glissandis amb una quietud mentre es projectava una imatge estàtica de gotes d’aigua. Per altra banda, quan la dinàmica i la força de les arcades augmentava apareixien imatges de taques negres a la pantalla. Un format molt senzill, que feia del discurs un transcurs clar. Una oportunitat interessant per entendre el funcionament de l’electrònica en viu i el tractament amb la imatge.

La segona de les peces d’aquest concert fou del compositor argentí Martín Matalón. El format d’aquesta peça (Traces II) respon al que es coneix com a cine-concert. Aquest format es caracteritza per la projecció d’un film on la música s’interpreta en directe. Concretament al concert es projectà Las hurdes, tierra sin pan un documental del cineasta Luis Buñuel. I pel que fa a la música, va ser reemplaçada l’original, del compositor Darius Milhaud i es va interpretar una nova música escrita per Martín Matalón. Els encarregats de la interpretació foren Aglaya Gonzáles a la viola i Àngel Martínez com a narrador del documental. Una obra que es va estendre fins als 40 minuts de duració, però en cap moment va ser un problema la durada. La música de Martín Matalón està al servei del documental, oferint una experiència que no distorsiona el contingut del film, el sosté.

Les imatges que presenta Buñuel l’any 1933 són dramàtiques i plantegen la reflexió d’aquest tipus de format. La recuperació de documentals a través de la creació de nova música és una molt bona forma per retroalimentar continguts passats. Tal vegada, si no haguera sigut per aquest format de l’obra de Matalón, molts dels presents no hagueren conegut la situació de pobresa que amenaçava Las Hurdes als anys 30. A més, funciona com una bona estratègia per introduir-se a les músiques de nova creació, ja que en cap moment es produeix una saturació del contingut que puga allunyar als oients més joves.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez

Deja un comentario