El passat dissabte 4 de novembre a les 18h s’iniciava el tercer dia de concerts a Rafelbunyol, amb un espectacle on el vídeo es desenvolupava com l’element clau del concert.

Inicialment estava previst la realització de l’espectacle junt amb Antony Maubert i Edu Cortina, malauradament no van poder assistir i aquesta obra va ser substituïda per una peça de l’artista francés.

Naissance du temps fou la peça amb la qual s’iniciava el concert a l’auditori de Rafelbunyol. Una obra extensa on per mitjà de la imatge reflexionava sobre l’origen de la creació de l’univers. Durant tota la projecció vam observar tota mena de representacions visuals d’elements espacials, semblants a reproduccions de creació d’estreles o processos astronòmics. Aquestes imatges es combinaven amb altres que tenien més relació amb la reproducció de matèria molecular. En algun fragment les imatges projectades semblaven les que trobem als llibres de química per explicar els àtoms. El tractament que es realitzava de les imatges era atemporal respecte a la música, de tal forma que s’obtenien diferents temporalitats. De vegades, semblava que la imatge projectava una major tensió de la qual s’escoltava i altres ocorria al contrari. L’evolució lenta de la música contrastava amb la velocitat del canvi d’imatges i la diversitat de colors que es presentaven. Una música que evolucionava de forma pacient amb sorolls i granulacions que alternaven el discurs musical.

A la segona de les obres es va presentar un format de micropeces, on la suma de xicotets moviments oferiren un conjunt total de l’espectacle, Momento 0.0. Una composició de la compositora madrilenya Edith Alonso, que es complementava de forma cohesionada amb la videocreació en directe d’Elena Juárez. Les dues, presents a l’escenari oferiren una experiència allunyada dels concerts més convencionals, on el paper de l’intèrpret d’instruments acústics desapareixia i es transformava en un intèrpret digital. Pot semblar estrany trobar a un compositor com a intèrpret a les músiques de nova creació (exceptuant casos específics), ja que la figura del compositor (o compositora en aquest cas) necessita una especialització que s’allunya de l’estudi de la interpretació. Ara bé, quan el compositor aprofundeix en l’estudi de noves tecnologies, s’especialitza en una vessant interpretativa desconeguda per als intèrprets d’instruments convencionals.

Especificament, si ens centrem en esta obra no sols tenim com a punt característic a la compositora com a intèrpret. Cal remarcar la importància i l’aportació d’Elena Juárez, on el disseny i la modificació del vídeo en temps real eleva la seua aportació com a intèrpret. Un treball de disseny que en alguna de les micropeces (o moviments) va resultar sorprenent. S’observava un domini de la textura diferent en cadascun dels fragments. Els espectadors pogueren disfrutar d’una varietat de textures flexibles, vèrtexs i figures polièdriques impossibles o distorsions de la imatge on el contingut variava per moments.

Una experiència molt diferent dels concerts més usuals. Pot ser, això explique la poca afluència de públic, ja que malauradament foren una desena de persones aproximadament les que disfrutaren del concert. El públic més convencional no està preparat per a les noves músiques? Com es podrien incentivar les propostes més allunyades del cànon musical? A aquesta ressenya no es resoldran la complexitat d’aquestes preguntes, però és cert que no es pot oblidar el debat que generen les noves formes de fer música. Un debat que sembla interessant i que convida a la reflexió, un debat per un concert que no deixa indiferent.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez