Marc Garcia Vitoria escriu la ressenya del dissabte 21 de setembre a Ensems, amb les jornades de composició com a element protagonista.

Les jornades de composició de la present edició d’Ensems van recuperar el format de les edicions de fa uns anys, no tan centrades en la part pedagògica ni dirigides a joves estudiants, sinó més orientades a funcionar com un aplec de compositores i compositors de diverses generacions d’arreu d’Espanya.

Les tres taules redones programades, amb participació de gent de reconegut prestigi i trajectòria, van tindre caràcters molt diversos, des de la més tradicional en obertura fins a la més assimètrica en tancament, passant per una amb un format potser més fresc i irreverent. Cadascuna d’elles va ser interessant a la seua manera, i totes van comptar amb la participació del públic que, especialment al matí, va consistir quasi sempre en intervencions monologades d’il·lustres participants. És lògic i fins a cert punt benvingut que compositors, intèrprets i periodistes vinguts (i convidats) expressament per a estes jornades no es conformaren amb una presència passiva i a l’escolta, al cap i a la fi.

També és lògic que, en un món tan reduït, les paraules tingueren un significat molt matisat per anys i anys d’interrelacions complexes entre els participants. Per exemple, el gir no previst d’intercanvi de paréixers sobre la destitució fulminant del director d’Ensems, tot i que inicialment mostrava un acord unànime dels participants de recolzament a Joan Cerveró, va acabar desvelant com la pressió d’alguns estaments i interessos de la indústria musical, d’entre els quals hi havia gent present, pot acabar amb destitucions fulminants com la que allà s’havia produït o com la que havia patit anys arrere un altre dels participants.

També portava molta història darrere l’intercanvi entre compositors i compositores de generacions que tenien molt fresca l’època en què la generació del 51 marcava la línia a seguir, de la qual costava apartar-se. En conseqüència, potser la constatació més evident va ser la distància existent entre generacions d’artistes allí presents, i encara més amb les generacions que han de conformar el públic del futur.

El dia també va comptar amb dos concerts: el del quartet de saxos Kuarist i el del Grup Instrumental de València, que combinava forces amb l’Harmonia del Parnàs.

Respecte al primer concert, la qualitat de la interpretació va ser molt alta, com estem acostumats amb les generacions de joves intèrprets, especialment amb instruments que treballen molt el repertori contemporani des de joves: saxòfons, percussionistes… El nivell és alt i ens hem de felicitar per això, i no per estar-ne acostumats ens agrada menys. El concert contenia obres de factura detallada i refinada, tot i que semblava que les obres triades pel quartet (no tant la imposada pel festival) tenien un caràcter molt uniforme. La part positiva era la coherència que això representa, i la negativa una certa uniformitat en la proposta que deixava el concert sense una dimensió, per així dir-ho, narrativa.

El segon concert, Songs of Wars I have seen, va ser excepcional en molts sentits. Heiner Goebbels treballa sovint a la frontera de l’art escènica, la música, la literatura… i no se’n solen donar a València amb facilitat d’esta classe de propostes. El motor de l’obra era el text potentíssim de Gertrude Stein, la música podria qualificar-se en molts moments d’incidental, sense massa protagonisme. Però en certs punts cobrava una importància més gran, i l’estil també post-modern del compositor es feia patent. La interpretació va ser de bona qualitat, malgrat la dificultat de l’exercici: totes les intèrprets de la “primera orquestra” (suposem que el fet de ser de gènere femení és un requeriment de la partitura) recitaven textos en anglès entre les seues intervencions tocades.

És evident que recitar en la llengua de Joyce no forma part de la preparació dels intèrprets d’instruments, i s’havia de fer patent. Malgrat això, no hi va haver cap intervenció realment incomprensible, i en canvi en vam sentir de molt correctes, tant per l’accent com per la prosòdia. La dificultat de congeniar estils, amplificacions intermitents, llums en escena, desequilibris voluntaris en l’orquestració… va provocar que la correcta direcció de la jove Chloe Rooke no poguera passar, si més no en esta ocasió, d’una bona concertació del conjunt. Quedava en la llista del que s’hauria pogut aconseguir, probablement amb més temps, una major cohesió en l’estil, especialment en les parts pseudo-barroques tan contrastants. En definitiva, una idea interpretativa que acabara de lligar la potent idea creativa i la correctíssima lectura de la partitura i posada en escena.

El resultat global va ser atractiu, sense arribar a ser colpidor, tot i la força d’un text aparentment nihilista per moments, però que ressonava necessàriament en l’audiència en estos moments on la guerra ens és tan present. La jornada va acabar per generar un arc estrany entre la guerra i la música contemporània, a través d’una dicotomia que funcionava com un leitmotif en ambdós contextos: la cerca del punt just entre el pessimisme i l’alegria de crear, entre la barbàrie i la joia d’estar vius.

Ressenya de Marc Garcia Vitoria.