Ara la pregunta és qui ocuparà el càrrec de la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular a l’IVC. Des de la Conselleria de Cultura apuntaven a la convocatòria d’un concurs públic. Un altre, perquè Joan Cerveró ja va ser escollit a través d’un concurs públic en febrer d’este any. Podrien reciclar els dossiers dels candidats de l’anterior convocatòria, que va ser fa només set mesos, i així estalviar-se feina. Això sí, hauran de traure d’entre ells el dossier que va presentar Cerveró, no vaja a eixir altra vegada escollit. Això sí que seria pintoresc.

Demanar a la política valenciana (i espanyola en general) un projecte cultural a llarg termini sempre resulta arriscat. Amb la mirada posada en la pròxima convocatòria electoral, sembla impossible configurar una superestructura institucional que gestione les principals activitats artístiques del nostre panorama. Clar, cada quatre anys canvien les tornes, canvien els noms, i de vegades fins i tot canvien els colors i els logotips de les institucions. Fa nou anys, el canvi va ser tan dràstic que fins i tot va canviar el nom: el que era CulturArts, va passar a denominar-se Institut Valencià de Cultura. Molt més seriós, on va a parar. CulturArts semblava el nom d’una empresa de càterings, deien alguns. Clar que les sigles de l’Institut Valencià de Cultura, IVC, podrien ser una marca de desinfectant per a lavabos. En tot cas, el més important no és el nom, sinó el contingut. 

En juliol de 2023 es formà un nou govern a la Generalitat Valenciana, entre PP i VOX. A este últim partit li va recaure la responsabilitat de la Conselleria de Cultura. Com no podia ser d’altra manera, els directors adjunts de l’IVC van ser destituïts, i tres de nous van ser nomenats. El director general de l’IVC es va mantindre en el càrrec. Una setmana més que els altres, vull dir: va anar per l’aire també. Són eixes coses que té la política: aguantes quiet, aferrant-te a la cadira sense menejar molt el cap, mentre veus com aquells al teu voltant són sacsats per l’huracà del canvi polític, sense saber ben bé si la borrasca et farà caure a tu també. En tot cas, la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular (Cultura Popular, la gran quimera que definix tot i no definix res) va recaure en Joan Cerveró, músic d’ampla trajectòria i demostrada experiència en la gestió cultural (va ser director del Festival Ensems del 1996 al 2014). Els habitants de la Terra de Músics (eixa nova demarcació territorial que estos últims anys ha estat en boca de tots) van exhalar alleugerits, després d’unes quantes setmanes aguantant la respiració davant d’un nomenament que semblava imprevisible (venint de VOX). « Cerveró és de la casa », deien alguns; « este sap de què van les coses », deien altres. En efecte, per al que podia haver sigut, va sorprendre un perfil com el de Joan Cerveró. Podien vindre coses interessants, vam pensar. Bé, no tots ho van pensar, perquè el sector de la música pop-rock va arrufar les celles quan Cerveró va dir que « la música en valencià és, en alguns aspectes, prou amateur » en la seua primera entrevista com a Director Adjunt. Sí senyor, fent amics des del principi. També cal dir que el titular buscava un poc l’impacte, però clar, la frase ja estava feta i per a emmarcar. Ah, però en juliol venia la notícia d’efecte: VOX va trencar els pactes autonòmics amb el PP com a resultat del repartiment de migrants. Vicente Barrera, i. e. « el torero », va deixar de ser el Vicepresident i Conseller de Cultura (de VOX), i les competències en esta matèria van recaure sobre el Conseller d’Educació, José Antonio Rovira (del PP). Ací és quan comença la primera part de l’episodi de tempestes que he mencionat anteriorment, el de les cadires i els huracans. Encendre la ràdio i escoltar que el teu conseller deixa el càrrec i ve altre de nou, és l’equivalent en política a escoltar la previsió meteorològica, no precisament amb dies solejats per davant. Més bé és la previsió d’un front polar que s’apropa, un huracà Mathieu en potència (en este cas huracà Rovira), que pot emportar-se per davant el teu despatx. Desconec si Joan Cerveró va començar a escoltar les tronades i els núvols apropant-se a través de la finestra del seu despatx. Però a la presentació de l’última edició d’Ensems, va dir que esta seria « una edició de transició ». Si sabia quin anava a ser el seu destí, ens estava donant pistes al públic. Si no ho sabia, va fer una premonició inconscient: va ser destituït el 20 de setembre, en plena celebració del festival. Ni huit mesos va durar. Menció especial i gran premi d’enginy i gràcia mereixen el temps i la forma de la destitució: van defenestrar a Joan Cerveró com a Director Adjunt de música mentre es trobava immers en la coordinació i celebració del Festival Ensems, un festival especialment rellevant per a ell, ja que va ser el seu director quasi vint anys seguits. Per seguir amb el símil, podem dir que l’huracà Rovira va pillar a Cerveró en plena reforma de la caseta en la que havia viscut vint anys, i a la que ara tornava, decidit a canviar el mobiliari i la decoració (o com a mínim una part).

Ara la pregunta és qui ocuparà el càrrec de la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular a l’IVC. Des de la Conselleria de Cultura apuntaven a la convocatòria d’un concurs públic. Un altre, perquè Joan Cerveró ja va ser escollit a través d’un concurs públic en febrer d’este any. Podrien reciclar els dossiers dels candidats de l’anterior convocatòria, que va ser fa només set mesos, i així estalviar-se feina. Això sí, hauran de traure d’entre ells el dossier que va presentar Cerveró, no vaja a eixir altra vegada escollit. Això sí que seria pintoresc.

En tot cas, resulta incomprensible este procés per part de la nova Conselleria, com a mínim des del següent punt: si Joan Cerveró va ser escollit per concurs públic, i la Conselleria el destituïx adduint que vol trobar un perfil més adient al càrrec, per què ho vol fer a través d’altre concurs? És que destituir a un càrrec escollit per concurs, no invalida precisament este tipus de procediment? O es que el concurs públic i el tribunal que es pretén formar ara, té més criteri que l’anterior? Amb esta argumentació tan peregrina per part de la Conselleria, únicament es transmet el missatge de que el Concurs públic (altre terme per al particular bestiari de la política) és un simple joc de focs d’artifici que amaga un nomenament discrecional.

En tot cas, la persona que finalment siga nomenada al capdavant de la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular de l’IVC té uns quants reptes per davant: l’organització i/o consolidació dels diferents festivals de música de l’IVC (entre els que està Ensems); l’adjudicació de les diferents ajudes i subvencions al sector; la coordinació de les agrupacions com la Jove Orquestra de la Generalitat o el Cor de la Generalitat (este últim amb la necessitat d’encarar la renovació d’una part important de la plantilla); i la celebració dels Premis Carles Santos, que sembla que finalment sí que tindran continuïtat. Respecte a este últim punt, els Premis Carles Santos, tenim altre gran exemple de política de cafeteria d’aeroport tan comú a Terra de Músics (Musicsland, crec que li diré a partir d’ara): l’exconseller Barrera va dir que no hi hauria premis d’audiovisuals, arts escèniques i música per separat, com els anys anteriors, sinó que s’ajuntarien tots en uns premis unificats (no va proposar cap nom, però no haguera sorprés un de l’estil Premios Regionales Valencianos, o Premios Florales Levantinos); després de la seua destitució, la nova Conselleria ha recuperat el plantejament dels tres premis per separat. Però clar, esta setmana ja han anunciat que els de música i audiovisuals no se celebraran enguany, perquè no hi ha directors adjunts en estes matèries. Que ja l’any que ve es vorà. Eixa és l’esperança que guarda el sector musical i audiovisual en quant als seus premis. Com quan et conviden a una paella, i un dels de la penya et diu: « vine esmorzat de casa no siga cosa ». L’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual ja va dir en el seu moment que ells organitzarien els seus propis premis si l’IVC no donava continuïtat als Premis Berlanga (que eren els de l’audiovisual). En música, ni això.

Pot ser en les pròximes setmanes tinguem una nova persona a la Direcció Adjunta de Música, i done per a escriure la segona part d’esta primera entrega del Bestiari per a ociosos. La idea és utilitzar este tranquil espai per poder disseccionar i reflexionar al voltant de totes aquelles qüestions socials, econòmiques i polítiques que envolten el món de l’art, i concretament la música, i a les quals de vegades no parem la suficient atenció. M’agradaria no haver d’escriure molt a sovint, però em fa la impressió de que tindrem Bestiari per a ociosos per molt de temps.

Totes les opinions reflectides a l’article representen únicament la voluntat i el pensament de l’autor del mateix. En cap cas suposen un posicionament ni una opinió de la Redacció de MIKROKOSMOS.