La Sala Iturbi del Palau de la Música de València es va omplir per escoltar un dels últims concerts de la temporada de la mà de l’Orquestra de València. El repertori, l’incombustible Mahler i la seua última simfonia acabada.

Pot ser un dels grans reptes de les grans orquestres siga afrontar amb determinació i suficient maduresa artística la colossal Simfonia No. 9 de Gustav Mahler. Per a alguns considerada la més completa de les obres del compositor austro-bohemi, esta simfonia representa el cant de cigne d’una de les ments creadores més preclares de la música; un testament musical on la mort, la vida, el sentit de la terra, la necessitat de redempció, i la sensació d’eternitat prenen forma en quasi 80 minuts de música estructurada en quatre moviments. Mahler va escriure la partitura de la 9a durant 1909, la major part durant el seu retir per les muntanyes del Tirol, a l’estiu. A la pròpia simfonia hi ha qui escolta els crits de lament per la pèrdua de la seua filla, o eixa incessant sensació de que la fi o la mort està amagada darrere de cada nota, de cada pentagrama de la peça.  

L’Orquestra de València, baix la direcció del mestre titular Alexander Liebreich, va endinsar-se de ple en la partitura mahleriana amb gran profunditat des de l’inici. El primer moviment va fluir compàs rere compàs, acompanyant al públic pel dens camí que presenta esta llarga primera part de la simfonia. En el segon moviment quedaren patents algunes de les grans dificultats de l’obra: eixe ritme que presenta Im tempo Eines gemächlichen Ländlers (al tempo d’un Ländlers tranquil), un ritme ternari on la velocitat va fluctuant i no sempre és fàcil ajustar a la perfecció tots els elements de l’orquestra. L’OV i Liebreich van resoldre estes dificultats rítmiques no sense algun desajust comprensible, més encara tenint en compte la dimensió d’una orquestra de quasi 100 músics. El tercer moviment va donar una breu respiració a l’orquestra, on el mestre va poder exhibir tot el caràcter mahlerià propi d’este Rondó. Van destacar a este moviment, i a tota la simfonia, els diferents passatges solistes escomesos pels professors de l’Orquestra de València. Un comentari diferenciat mereix l’últim moviment, probablement aquell que major profunditat i càrrega dramàtica presenta. És el testimoni d’una veu grandiosa en la història de la música que poc a poc es va apagant. Cada nota va conduint a un final irremissible, amb la corda com a element protagonista. Cal destacar la bona conjunció de la secció de corda que Liebreich va aconseguir en este últim cant a la redempció. Tot i això, es van fer palesos alguns problemes d’afinació, especialment en els passatges a uníson, on cada canvi de nota representa un vertader repte per a qualsevol orquestra. Sembla prou clar que cal seguir treballant per tal d’aconseguir eixe so pulcre, nítid, transparent, i a la vegada dramàtic que esta simfonia (especialment este final) requerix. El camí, sense cap dubte, és este. 

La nota discordant (si se’m permet la gràcia) la va protagonitzar un telèfon mòbil que va trencar els últims instants de rigorós silenci amb que Liebreich va mantindre la Sala Iturbi just després de l’últim Re bemoll amb què acaba la simfonia. Pot ser caldria començar a requisar els mòbils abans d’entrar, com fa Bob Dylan als seus concerts.