Comencem una sèrie d’entregues, les Cròniques d’estiu de MIKROKOSMOS. Amb l’arribada de l’agost i les vacances, dediquem en este portal un espai per a les reflexions artístiques i musicals al voltant dels esdeveniments de l’última temporada, així com de tots els que estan per vindre.

La Mostra Sonora de Sueca va tindre lloc del 29 de maig a l’1 de juny del 2025. Van ser quatre dies d’intensa activitat a la capital de la Ribera Baixa, on el públic aficionat a la música de nova creació vam poder gaudir de diferents propostes. Hi ha una sensació de familiaritat, de confiança, que fa que aproximar-se a qualsevol dels concerts de la Mostra no resulte només una simple incursió en un concert a l’ús, sinó que en canvi supose un punt per intercanviar opinions, trobar antigues (i noves) amistats, discrepar entorn a una proposta, o simplement escoltar altres veus. Tota l’activitat de la Mostra es concentra principalment en dos espais: el Centre Cultural Bernat i Baldoví, i l’Espai Fuster, fet que facilita l’assistència a tots els espectacles proposats sense haver de desplaçar-se massa. No obstant, cada edició de la Mostra sol presentar alguna activitat o esdeveniment sonor més enllà d’estos dos espais: enguany era la proposta d’Alberto Bernal anomenada Caminar, tal i com la definia la programació oficial: «Al voltant de 30 performers de l’Escola Municipal de Teatre de Sueca caminaran durant una hora per l’espai públic, posant així en primer pla les quasi infinites conseqüències (musicals, performatives, socials) de la mera acció de caminar».

Esta edició de la Mostra es va desenvolupar baix un lema: Acció, Revolucció, Transformació (ART). Paraules més que suggerents per despertar l’interés en l’espectador. Sempre resulta divertit (i efectiu) associar les sensacions reformistes i transformadores a un festival de música contemporània. Només el temps dirà quin és exactament el nivell de revolució i transformació que la programació de la Mostra pot haver desencadenat en les ments del seu públic. 

L’Antara Grup: els espais acadèmics també parlen

Com ve sent tradició, va participar a esta edició de la Mostra Sonora l’Antara Grup, també conegut com l’ensemble contemporani del Conservatori Superior de Música «Joaquín Rodrigo» de València. Baix la direcció de compositor i professor del mateix centre Voro Garcia, l’Antara Grup va oferir un variat concert intergeneracional amb el lema Vibrar, mutar, persistir. Una vegada més, assistim a títols extravagants per presentar un concert de música contemporània. A mode de xicoteta reflexió irònica, no deixa de ser cridaner que, mentre que el lema de la Mostra convida a transformar i revolucionar a través de l’acció, en canvi l’Antara Grup sembla aferrar-se a la supervivència més estricta, persistint en allò que (suposem) és el seu fi últim. Al programa de mà es podia llegir un breu resum del que s’escoltaria en concert, tancant amb la frase «Perquè tota revolta comença amb una vibració». No està molt clar si estem vivint temps de revolta, o més bé de persistència (o resistència). 

Més enllà de les reflexions (sense dubte provocades per la calor de l’estiu) entorn a les paraules i els lemes dels programes de mà, cal parlar sobre la música. Aarón Esteve i Pablo Andrés representaven les dues mirades més joves d’un programa conformat per cinc peces. Del primer era la primera obra del concert, Tres formacions sonores: un molt interessant recorregut a través de tres fragments musicals on sembla que l’origen del so és el protagonista. No deixa de ser rellevant la tendència cap a una construcció del discurs sonor basat en una (ingènua?) experimentació. Han quedat enrere les escoles del soroll, el xoc constant cap al brutalisme sonor. Ara en canvi, amb una naturalitat formada i tècnicament excelsa, sembla que es va conformant una corrent compositiva que més que escriure, escolta. Esteve escriu, però sense dubte escolta allò que sona a través de la seua escriptura. Sembla la típica frase absurda que diria un crític amb poca feina, però m’esforçaré per a que no ho siga: la construcció de la música que fa Aarón Esteve, i també Pablo Andrés a la seua obra Quan la concordança pregunta, el silenci respon, sembla partir d’una idea primigènia del que ha de ser la narració sonora. Escoltem els impulsos que desperten els diferents instruments a la partitura, obrint en cada moment xicotets mosaics orquestrals que, poc a poc, van conformant la teranyina de la composició completa. És una sort de música d’espurnes, elèctrica, on cada impuls desperta un batec que et pot conduir a llocs vertaderament recòndits. A l’obra d’Andrés contemplem també un molt elegant tractament de l’orquestració, amb un cuidat tractament de la idiosincràsia de cada instrument. Sense dubte, ambdós joves compositors representen una veu ben definida de l’actual panorama compositiu valencià.

El programa el completaven Mues, d’Ariadna Alsina, i dos «clàssics» de la música contemporània (té sentit esta frase en realitat?): Fausto Romitelli amb Lost, de l’any 1997; i Luciano Berio amb l’obra més antiga del programa, O King (1968). Esta última representa una de tantes facetes de Berio treballant amb la veu: la cantant desconstruïx el nom de Martin Luther King a través d’una partitura impulsiva, de vegades esgarrapadora, que l’Antara Grup va saber defendre amb una intensitat fanàstica. De Lost, l’obra de Romitelli que tancava el programa, només podem dir que, malgrat la seua (moderadament) llarga duració, va significar un bon punt i final a un concert divers i tutti-frutti dins de l’àmbit «mostrasonorístic». 

Este programa va ser interpretat també una setmana abans al Palau de la Música de València, a la Sala Rodrigo. És especialment rellevant este fet, ja que resulta molt positiu que les agrupacions instrumentals del Conservatori Superior de Música de València formen part de la programació tant dels festivals de música del nostre entorn, com de l’auditori de referència històrica a terres valencianes. 

Piscolabis posterior: així sí

Esta no és una crònica musical, sinó una perspectiva panoràmica de l’espectacle oferit per l’Antara Grup. És per això que considere imprescindible destacar l’encert de celebrar un piscolabis posterior al concert al hall del Centre Bernat i Baldoví. Estos espais oferixen una oportunitat única per al foment de les relacions entre artistes i públic. Sense dubte és la millor manera de gaudir d’un concert de nova creació: sabent que posteriorment hi ha un encontre de gastronomia contemporània a l’eixida..

Ressenya de Mario Torres Mas.