L’Orquestra de València iniciava l’actual edició d’Ensems amb un concert amb diferents homenatges. A la música polonesa i als aniversaris dels compositors Pierre Boulez i Luciano Berio.

La primera obra del concert s’inicià amb Il tempo passa. Passacaglia (2020) de la compositora polaca Joanna Wnuk-Nazarowa. La mateixa compositora va explicar a la taula rodona prèvia al concert alguns dels secrets d’aquesta peça, on s’escolta de forma clara el transcurs d’un ostinato que es va traslladant per les distintes famílies orquestrals. Una peça que es vincula directament amb l’estil del seu professor Krzysztof Penderecki, de qui escoltaríem una de les seues peces concertants a continuació. A la composició de  Wnuk-Nazarowa  s’escolten recursos melòdics que es desenvolupen de forma senzilla i amb una utilització de l’orquestració encertada. També destaquen alguns aspectes tímbrics com incorporar ocarines als vents com al Concert per a violí de Ligeti.

Per concloure la primera part escoltarem una de les obres concertants del compositor polonés Krzytof Penderecki. Tal i com va anunciar el director Lukasz Borowicz a la sessió abans del concert és una peça que ha sigut interpretada no sols per violistes, altres instrumentistes han adaptat aquest concert per tal d’interpretar-lo amb el seu instrument. Aquest concert treballa una sonoritat orquestral reduïda, on les cordes acompanyaren a la violista Isabel Villanueva durant una extensa part del transcurs de la peça, reservant així la utilització dels vents per a punts concrets. És inevitable trobar la relació amb la composició anterior, ja que a aquesta obra també escoltem el transcurs d’elements que apareixien a l’anterior. Un univers melòdic i harmònic semblant i desenvolupaments per transformació amb forma de cànon que ja eren característics del compositor polonés en la seua primera etapa. Una obra que no és desconeguda per a l’OV, ja que el 2021 va ser interpretada a Ensems, amb David Pons a la viola. 

L’inici de la segona part es caracteritzava per la seua funció com a homenatge als compositors Pierre Boulez i Luciano Berio. Dues figures que han passat quasi desapercebudes en aquest 2025, centenari de l’aniversari dels seus naixements. Dos dels compositors més influents en el segle XX dels quals sempre és un problema homenatjar en les grans formacions, buscant en el catàleg aquelles peces que puguen presentar menys problemes.

En el cas de Pierre Boulez fins i tot una peça de 10 minuts com Livre presenta una gran dificultat per a l’orquestra. A més, quan el contingut naix d’un quartet de cordes on la interpretació dels instruments presenta una dificultat solista. Un repte que dificulta la interpretació per a qualsevol orquestra. Només el treball rítmic és un paràmetre de gran dificultat, si a més valorem l’afinació o el fraseig, serien necessàries una desmesurada proporció d’hores amb l’objectiu d’aconseguir un nivell excel·lent. Tal vegada siga un dels motius de la poca interpretació del reconegut compositor francés. 

Per a concloure el concert l’OV va escollir Rendering (1989), una composició que combina l’orquestració de fragments de la Simfonia Incompleta de Schubert amb passatges de sonoritats de l’univers sonor de Luciano Berio. Una peça de grans dimensions en la que l’orquestració presenta canvis abruptes on la celesta és l’instrument escollit per tal d’efectuar el canvi d’estil. La interpretació es va caracteritzar per una unificació general de la dinàmica, on el fraseig resultava una dificultat afegida donades les característiques de la peça. Una sensació similar quan aquest mateix any vaig escoltar al mateix director Lukasz Borowicz amb l’Euskadiko Orkestra, una decisió interpretativa que tal vegada forme part del seu segell. 

Sempre és positiu que una agrupació com l’Orquestra de València participe en la programació del Festival Ensems, però si hem d’exigir una cosa a aquest concert, és la incorporació de peces d’estrena. Una pràctica que no és estranya a edicions anteriors amb les estrenes d’Óscar Colomina (2024), Fran Barajas i Ángela Gómez (2023), Miguel Ángel Berbis (2022) o Enrique Sanz Burguete (2021). Esperem que aquesta tradició que ha estat marcada pels anys torne en les següents edicions. 

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez