El dilluns 22 de setembre a la Sala Martí i Soler del Palau de Les Arts a Ensems es programava un concert homenatge precedit d’una taula rodona entorn a la figura del compositor valencià Amando Blanquer.

Per tal de donar inici al concert Marisa Blanes va introduir la primera de les peces, anomenada Quatre Preludis (1975). Una composició per a piano estructurada en quatre breus moviments on explora la tímbrica de l’instrument. El paràmetre pel qual aborda la peça és principalment el registre, on ràpidament podem notificar una combinació dels registres extrems combinats per un ús del ritme que estarà present durant tot el concert. 

Amb Tres piezas breves (1964) va seguir el concert focalitzat en la música de cambra d’Amando Blanquer. Una formació de vents (flauta, clarinet i fagot) amb la que els intèrprets Juana Guillem (flauta), Miguel Expósito Cárceles (clarinet) i Ignacio Soler (fagot) van donar vida a altra composició del compositor alcoià. En Tres piezas breves (1964) s’escolta un ús del ritme precís, quasi stravinskià, on es combina amb una construcció harmònica punyent que fusiona tant el lirisme melòdic com l’acumulació de tensions. També caldria ressaltar l’efectivitat de l’orquestració, especialment al tercer moviment, on el disseny establit entre flauta i clarinet es combina amb una línia del fagot que afig una direcció enèrgica al final de la peça. 

La tercera de les peces del concert mantenia a la flautista Juana Guillem per tal que junt amb Bartomeu Jaume interpretaren la Sonatina jovenívola (1976). A aquesta peça destaca la utilització de l’acompanyament del piano, escrit amb ritmes interessants que afigen una major riquesa a una sonoritat reduïda. 

Celestia (1990) fou la peça amb la qual s’introduïren les cordes en aquest concert. Una obra on es pot comprovar la destresa del compositor amb l’escriptura per aquests instruments. Una utilització de les dobles cordes de manera intel·ligent que permet la ràpida combinació de ritmes trencats. Altre dels detalls de la peça és l’estructura que presenta. Tot i que es tracta d’una composició escrita en diferents moviments, la naturalitat amb què es combinen els passatges lents amb aquells més ràpids és sorprenent. Blanquer troba l’espai per a cada instrument per crear una composició molt ben ensamblada. 

El concert va finalitzar amb la interpretació d’Arietas becquerianas (1974) per a soprano i piano. Bartomeu Jaume i Ofelia Sala donaren vida als textos de Gustavo Adolfo Bécquer. Durant tot el concert vam poder escoltar la destresa rítmica d’Amando Blanquer, en canvi, l’última de les peces mostra un lirisme melòdic on el piano acompanya de forma amable les línies vocals de la cantant. 

El transcurs del concert estigué dirigit per un canvi en l’ordre del programa. Aquesta peculiaritat no va ser anunciada amb anterioritat i es sumava a les dificultats per descobrir les peces que s’anaven a interpretar. A aquesta edició d’Ensems no hi ha programes impresos, tal vegada per qüestions ecològiques que poden ser comprensibles. En contraposició, els oients fan ús dels dispositius electrònics per tal de guiar l’escolta, tot i que la Sala Martí i Soler no presenta una de les millors condicions per obtindre cobertura. 

Un detall per part d’Ensems la programació d’aquest encontre i concert per tal de revaloritzar una figura fonamental en la creació musical valenciana. Malauradament, no hauria de ser una pràctica anecdòtica, ja que el compositor alcoià deu formar part del cànon habitual de les programacions. 

Un dels errors habituals de pensar que la música més enllà de les nostres fronteres mereix un major reconeixement. És responsabilitat nostra donar als compositors valencians l’espai que vertaderament mereixen, quan aquestes figures han dignificat el patrimoni de manera evident.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez