El passat dimarts vam assistir a dos concerts dins de la programació de l’edició 47 del Festival Ensems. El primer d’ells a càrrec de DuoLab51, una parella formada per la soprano Johanna Vargas i la pianista Magdalena Cerezo. Amb obres de Lachenmann i Bernhard Lang, DuoLab51 van oferir un espectacle contrastant i explosiu que va generar un impacte en l’audiència. A les antípodes es va situar el concert següent executat per Apartment House, grup britànic de reconeguda trajectòria que va oferir un programa molt estàtic i minimalista.

A les 17:30 va començar al teatre Martín i Soler del Palau de les Arts de València el concert de DuoLab51. Les dues integrants del grup van oferir només dues peces, però de gran durada. Van començar amb GOT LOST, Musik für hohen Sopran und Klavier  (2007/08), de Helmut Lachenmann. L’obra, d’aproximadament 30 minuts, és fidel a l’estil propi del compositor alemany, tot i que destaca per fugir de l’agressivitat i el soroll, elements habituals en Lachenmann. GOT LOST en canvi presenta un discurs molt més audible, on les diferents tècniques vocals s’exploren i es contraposen amb una narrativa al piano que sorprén pel seu lirisme en diverses ocasions. Les dues intèrprets van oferir una fantàstica versió de la peça, contribuint amb la seua interpretació a destacar els diversos clímax sonors que el compositor escriu. A més, va destacar l’energia que van destil·lar Vargas i Cerezo, fent que el públic es poguera submergir en l’obra de Lachenmann des del primer moment. 

L’adrenalina va anar en augment amb la interpretació de la segona peça, Monadologie XXXII The Cold Trip part 2 für Klavier, Laptop und Stimme, nach Schuberts Winterreise (2014/15), del compositor austríac Bernhard Lang. L’obra suposa una de les grans fites de la desconstrucció i el reensamblatge a la música actual. Partint dels Winterreise de F. Schubert (cicle de cançons basat en poemes de Wilhelm Müller), Lang se servix dels loops (bucles), els talls i les repeticions estratificades per construir un discurs sonor d’aproximadament mig hora, on s’intercalen els moments més lírics amb d’altres completament agressius i punxeguts. DuoLab51 van demostrar un control absolut no només de la música, sinó de l’element performatiu sobre l’escenari: les artistes van prendre l’encertada decisió d’incloure el joc de llums com a part de l’espectacle. D’esta manera, les diferents il·luminacions per colors dotaven a cada un dels moviments de l’obra un caràcter diferent, accentuat per la sincronia de moviments i acció de Johanna Vargas i Magdalena Cerezo. Cal destacar el paper dels tècnics de so que van fer possible tota la reproducció de les pistes que anaven acompanyant la interpretació de l’obra. Sense dubte, van posar el punt i final al seu concert amb una performance explosiva, catàrquica i sincronitzada, oferint un dels concerts més memorables d’esta edició d’Ensems, i probablement dels últims anys al festival, en la opinió de qui escriu.

A uns quants universos de distància cal situar el concert oferit en la segona part de la vesprada: Apartment House va encetar la seua interpretació a les 19:30, amb una sala Martín i Soler quasi completa (amb prou més gent que al concert anterior). Ningú no posa en dubte la trajectòria d’este grup britànic que enguany complix 30 primaveres, com aquell que diu. Però el que es va viure la vesprada del passat dimarts a Les Arts va deixar una sensació desangelada i anodina entre la majoria del públic assistent (també en la ment de qui escriu estes línies). Probablement l’elecció del repertori no fou la més encertada, ja que els intèrprets anglesos van optar per cinc peces de similar estètica i ritme, que provocaren un estatisme desmesurat en el transcurs del concert. Les veus més piadoses van parlar a l’eixida de l’espectacle d’un dels possibles mals de la música minimalista. En efecte, les cinc obres es basaven en xicotets discursos articulats a través de la repetició i, especialment, la contemplació excessiva amb sonoritats suspeses en el temps durant massa estona. Cal ressenyar que veus menys benèvoles es van llançar les mans al cap a l’acabar el concert, assegurant que no hi ha minimalisme que puga justificar un seguit d’obres amb tan poca direcció narrativa. En efecte, hi ha minimalismes i minimalismes, i podem trobar músiques d’Steve Reich, Michael Nyman o Philip Glass on la repetició i el bucle en absolut estan renyits amb el desenvolupament i la dicotomia narrativa de la tensió i la calma. Com a nota positiva, cal destacar que les cinc obres oferides per Apartment House van constituir la seua estrena a Espanya. És cert que una volta escoltades, hom es pregunta si algú les tornarà a programar a este país. Però en efecte el paper d’un festival com Ensems és arriscar, estrenar, i presentar programes que suposen una novetat, fins i tot quan la novetat és tan soporífera com esta última. No cal oblidar mai quin és el propòsit i l’origen d’Ensems, i, si ve cal fer sempre avaluació i revisió dels concerts oferits, no s’ha de caure mai en la temptativa de no apostar per les noves propostes.

No podem tancar esta crònica sense recordar, una vegada més, que no hi havia programes de mà disponibles. És un fet que cal revisar de cara al futur, ja que fins i tot entrar en la pàgina web per consultar el programa resulta difícil a la sala, perquè no hi ha massa cobertura. Són detalls, però són importants.

Ressenya de Mario Torres Mas.