La vesprada del dimecres 24 la Sala Martí i Soler del Palau de les Arts acollia la interpretació de dos grups de cambra on els oients valencians van tindre l’oportunitat d’escoltar peces escrites des de la primera meitat del segle XX fins als nostres dies. 

Camera Aperta fou el primer grup encarregat de donar inici a una nova vesprada de música. El repertori escollit s’ubicava al segle XX, amb una obra de la compositora Sofia Gubaidulina i altra del compositor Zoltán Kodály. Les dos obres escrites en diferents moviments però amb dos estètiques totalment diferenciades. El duo, format per Raquel Castro al violí i Amparo Lacruz al cello van demostrar una superioritat tècnica a l’instrument. Cal comentar que es presentava com a una formació de corda de dos intèrprets, on el timbre és insistent i on la variació tímbrica i expressiva és fonamental per no fatigar l’escolta de l’oient.

La primera de les obres proposava 5 xicotets desenvolupaments que actuaven amb el joc de distintes gestualitats. Senzill d’identificar el gest o el recurs sobre el qual Gubaidulina anava a abordar el moviment. Pel que fa a l’estructura de la peça no presenta una direcció estable cap a algun punt en concret, actua com a desenvolupaments independents amb els quals treballa diferents tècniques. 

Kodály fou el compositor escollit per a la segona meitat del concert, amb el seu Duo op. 7.  Una peça amb la qual el compositor hongarés comença a desenvolupar el seu so característic. Un so difícil de separar del de Béla Bartók, tot i que s’escolta un gran pes postromàntic en l’escriptura. 

Tant Raquel Castro com Amparo Lacruz demostraren un domini durant tot el concert, mostrant totes les tècniques exposades pels compositors escollits. Una combinació de dos peces que es complementen de forma exitosa, tot i que el repertori escollit deuria estar més pròxim a una programació de música de cambra habitual que a un concert d’Ensems. No és usual de les programacions de cambra, tant Kodály com Gubaidulina, i potser és ixe el problema, es tracta de modern un repertori amb més de 100 anys d’història. 

El segon dels concerts de la vesprada del dimecres fou el del quartet de saxòfons Kebyart. Una formació instrumental quasi obligatòria als festivals de música, i és que aquest tipus de formacions presenta unes qualitats sonores amb una gran capacitat de recursos que fan atractiva l’escolta de noves músiques. 

Kebyart anunciava un programa amb un total de quatre peces, on els intèrprets foren els encarregats de guiar cadascuna de les obres que s’anaven a interpretar. La primera d’elles fou la del compositor Mikel Urquiza amb Les perfectibilités – traité d’ornement. Un treball compositiu molt ben executat pel compositor basc. Urquiza no abandona part dels seus procediments habituals d’inspiració amb altres músiques i una clara presència harmònica. A aquesta composició demostra una claredat en la que el transcurs dels diferents moviments permet una escolta interessant amb una estructuració equilibrada. 

Per continuar el concert, Hèctor Parra sonava amb el seu quartet Fragments striés. Xicotetes miniatures inspirades en pintures de Pierre Soulages, amb un material molt dens per a cadascun dels fragments. El quartet té una duració aproximada de 5 minuts i la seua construcció en moviments breus permet una escolta atenta amb la qual l’oient experimenta una forma diferent de percebre al quartet. L’execució dels intèrprets és delicada amb cada detall de l’obra, deixant en el record fragments breus amb una alta qualitat musical. 

La tercera de les propostes fou el Saxophonquartett de Georg Friedrich Haas. Una peça àmpliament interpretada per multitud de quartets i amb un procediment totalment diferent de les peces anteriors. A aquesta composició, com és habitual en Haas, el quartet experimenta un lent procediment de transformació, que Daniel Miguel (sx. baríton) va explicar part de la construcció harmònica de forma clara i senzilla. Una música que els catalans interpretaren de forma interioritzada. De fet, Kebyart serà el grup encarregat de donar vida al segon quartet de Haas en els pròxims mesos, ja que serà una estrena absoluta i un encàrrec del mateix grup. 

Per concloure el concert escolliren la interpretació del quartet de William Albright, anomenat Fantasy Etudes. Tal vegada fou la peça més distant del so proposat per Kebyart, pel fet que l’any de la composició data del transcurs entre 1993 i 1995. També es caracteritza per una sonoritat allunyada de les tendències més pròximes a Europa. El so americà està implícit amb diferents procediments de construcció harmònica que diferencien de forma notable aquesta composició estructurada per moviments. 

Kebyart demostra una execució més enllà de les interpretacions superficials. La cooperació entre els intèrprets evidència el treball d’anys junts com a grup, on les decisions interpretatives culminen amb una sòlida sonoritat que envolta a l’oient de forma subtil.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez