Arrancava el primer acte de Faust i, amb ell, s’encetava la temporada a Les Arts el passat divendres 3 d’octubre. Les mans esveltes de Lorenzo Viotti marcaven diligentment els primers acords, i consegüentment la millor versió de les cordes de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana dibuixava un mar de dinàmiques sensacionals entre les quals s’apujava el teló.

L’il·lusionisme regnava a l’escenari principal de l’edifici més futurista de la ciutat. No sabem si és esta la raó per la qual les produccions més arriscades ens arriben, des de fa uns anys, al cap i casal. Totes recordem aquell Wozzeck d’Andreas Kriegenburg o la creativa Die Zauberflöte de Simon McBurney. Parlem de l’escena, és clar. Faust no en va ser una excepció: després de cent seixanta-sis anys, encara hi ha moltes coses a dir en estos cinc actes. L’imaginari de Johannes Erath i Heike Scheele va concórrer entre la participació d’onze especialistes de circ i la presència de totes les categories del clergat. És clar, el dimoni també hi era. I vaja si hi era: Alex Esposito va fer tot el possible perquè ens adonàrem que Mefistòfil tenia la veu més potent que aquell dia pujaria a l’escenari.

El circ, la hipnosi, la simbologia i els volantins quasi funambulístics, arropats pel sublim Cor de la Generalitat Valenciana, van ser protagonistes als dos primers actes, explotant el matís de la perfecció al final del segon. L’escena la rematava amb la seua precisa agulla Gesine Völlm, però no gaire lluny se situaven Fabio Antoci i Bibi Abel, encarregats de completar l’atrezzo amb llums i vídeo per culminar esta allau d’estímuls que es concentraven entorn de Faust, Mefistòfil, Margarida i Valentí, vigilats de ben a prop per Wagner i Síbel.

Fins al moment, reposava el meu llapis, únicament inquiet en estos dos actes per qüestions mil·limètriques. En cap instant la causa va ser la participació de l’Orquestra, que, per si encara no havia quedat clar, va assumir el paper més meticulós de la nit. Cal destacar les intervencions del clarinet solista i la gran paleta de dinàmiques que Viotti va saber extraure d’esta meravellosa formació.

Tan sols vaig traure una mica de punta davant un lleuger desajust temporal del Cor a l’inici del segon acte, que en cap moment va desmeréixer la seua exhibició de poder i precisió al llarg de tota l’òpera, ni tampoc als extrems de l’escenari, on la foscor amagava alguns moments als intèrprets. Potser una mica més d’il·luminació ens hauria permés tindre una imatge més completa de l’escena.

I parlant de l’escena, cal dir que l’aposta per centrar-la, en alguns moment, en un únic punt, bastant ampli, però concret, del pati de butaques va ser una mica arriscada. Les Arts és un gran teatre d’òpera, i focalitzar tant l’acció pot fer que bona part del públic, possiblement el 75% de les butaques ocupades, quede fora d’este reduït espai on la confluència entre tots els elements no arriba a percebre’s plenament.

Passat el primer descans de la nit, en què vam poder fer un cigarret en dues ocasions, alguns aprofitaven per menjar-se un entrepà, altres per prendre’s un gotet de cava. El tercer acte, però, va quedar dividit entre dos descansos de vint-i-cinc minuts, fet que, si més no, va contribuir a convertir-lo en una mena d’illa d’estaticitat. Va ser un acte amb un fort contingut de l’imaginari eclesiàstic, sens dubte molt potent: un confessionari, Marta arribant amb hàbit, Mefistòfil deixant enrere el circ i convertint-se en perceptor dels pecats.

Cal destacar les intervencions de Ruth Iniesta, que va donar veu a Margarida, sempre acompanyada per les seues ombres, un recurs escènic que es va mantenir fins al final de l’òpera, on la protagonista femenina era representada sempre per més d’una figura humana, com a metàfora dels dilemes i les pors del personatge. Va brillar la soprano, al principi fent servir fins i tot girs vocàlics menys operístics, tancant les frases amb filets de veu, gairebé íntims, que arribaven fins a l’última butaca, ajudada per la magnífica orquestració que Gounod va destinar a cadascuna de les seues intervencions. A poc a poc, va evolucionar cap a un cant més líric i expressiu, tan idiosincràtic de les veus agudes de l’òpera tradicional.

Esta tercera escena ens recordava, en alguns moments, el teatre alla Scala de Milà, possiblement pensada per a la representació que tindrà lloc allà, ja que es tracta d’una coproducció, també de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín i el Teatro Real de Madrid. Molt ben aprofitada la infraestructura única, però molt mutable, que es va fer servir al llarg dels cinc actes. Amb l’evolució de la trama, apareix la lluna, arriba la nit, i el quartet format per Marta, Margarida, Mefistòfil i Faust ens doblega en una trama aparentment estàtica… que, per sort, ens salva del segon descans de marxar amb mal d’esquena al cap de setmana.

Finalment, l’òpera reviu als dos darrers actes. Torna l’acció, i amb ella arriba el moment de Iván Ayón-Rivas, que posà veu a Faust. Un do de pit desperta tot l’hemicicle: no del tot perfecte en la terminació, però això no va impedir que la interpretació del cantant peruà deixara el públic totalment captivat. Altres elements que ens van sorprendre la nit del divendres van ser l’orgue com a element escènic, la cançó de guerra dels soldats, amb menció especial, i un nou canvi d’escena que ens transportava a l’imaginari hospitalari. Ara sí, cal posar també el focus en la múltiple escena ben conformada per un plató únic que mutava fins a tres ocasions. Circ, església i hospital. El mateix, però diferent.

Les bones nits ens les va donar, com no, el Cor amb la seua darrera intervenció, atrapant-nos en un espai de 360º, amb fonts de so que provenien tant dels balcons com de l’escenari.

Espere que esta temporada ens deixe més sabors de boca com el que esta versió de Faust va aconseguir el darrer divendres. Ara cal esperar a Enemigo del pueblo: Francisco Coll segur que estarà encara més desitjós de mostrar-nos la que serà la primera estrena mundial operística a Les Arts. Tot i això, abans podrem gaudir de la presència de Les Arts Florissants, el 25 d’octubre.

Una ressenya de Pablo Andrés.