El Palau de les Arts va acollir el 5 de novembre a les 19:30 l’estrena de la nova òpera de Francisco Coll, un encàrrec de la casa amb la col·laboració del Teatro Real de Madrid que arribava amb molta expectació. Vint (20!) anys després de la seua inauguració, Les Arts es va atrevir amb una òpera creada per a l’ocasió i la va confiar a Francisco Coll, Premi Nacional de Música 2025. Tanmateix, sembla que no va ser suficient perquè el públic valencià omplira la totalitat de les butaques.

Un enemic del poble —d’Henrik Ibsen— prometia dramatisme i tensió, amb conflictes morals que posaven l’individu enfront del col·lectiu, del poder enfrontat a la raó, així com de la manipulació social i la corrupció. Coll va respondre amb una partitura que, des del primer compàs, s’endinsa en l’espai més profund de la psicologia de cada personatge mitjançant l’orquestra. L’escriptura musical varia segons el rol i/o l’estat emocional dels set personatges, comptant el mut i el poble (representat pel Cor de la Generalitat Valenciana).

Quant a Àlex Rigola, llibretista i director d’escena, va optar per contrastar amb Coll proposant una escena gairebé estàtica, pensada per permetre que tota la dramatúrgia es construïra des de la música. La manera com van aconseguir que aquesta escena, quasi invariable en attrezzo, resultara dinàmica va ser mitjançant el canvi de la brillantor de la llum fins a la més profunda obscuritat sense contrast de color, una gradació que s’harmonitzava amb el conflicte narratiu del llibret. Per cert, l’adaptació del llibret, òptima. Carlos Marquerie es va encarregar de la il·luminació.

S’apujava el teló, de manera figurada, amb una obertura al pur format clàssic, i escoltàvem un pasdoble d’aire àcid, gairebé caricaturesc, amb compassos irregulars que ajudaven a fragmentar el discurs i que recordaven la música del mestre de Coll, Thomas Adès. Este joc, que iniciava l’òpera amb tocs de folklore nacional vist des d’una perspectiva calidoscòpica es va convertir en un dels recursos recurrents de la nit. Era un toc irònic, completament desvinculat de la perspectiva del doctor Stockmann, més propera a la visió política (corrupta) del seu germà, l’Alcalde.

L’orquestració, rica en percussió (sobretot sons metàl·lics, amb altures concretes o no) i amb una presència destacable d’instruments com l’arpa i el contrafagot, apostava per una paleta de colors extrems.

Al llarg de l’òpera vam escoltar moltes aproximacions musicals diferents i diverses maneres de transmetre l’interior dels personatges. Coll va fer servir des d’escriptures puntillistes fins a llenguatges propis de la música al servei de la imatge (ens transportava a escenes de cinema èpic). Com ja hem avançat, també estava present tota l’herència del folklore nacional: cadències andaluses, castanyoles, ritmes de jota, de pasdoble, fragments melòdics que evocaven la sarsuela,…

La gran presència dels instruments de percussió ajudava a crear tensions amb colps obstinats que sorgien del no-res fins a convertir-se en protagonistes, per després tornar de sobte a un estat de calma aparent en un acord de la secció de cordes en pianíssim. Aquesta estructura va ser repetida durant el primer acte. L’acte avançava entre tensions creixents que el compositor resolia amb el mecanisme d’acumulació, tall en sec al piano i calma aparent. L’ús de transicions d’aroma cinematogràfica, especialment en les aparicions del personatge mut (sogre del doctor interpretat per l’actor Juan Goberna), o en els passatges de suspens harmònic, donava fluïdesa a l’estructura. El clímax orquestral sobre la paraula “contaminada”, seguit del cor proclamant “Veurem a qui li donen la raó”, va marcar un tancament d’acte redó, d’uns cinquanta minuts, amb el públic captivat ja pel magma moral de l’obra. Per cert, quan el cor es situa al fons de la platea, com ja va fer a Faust, és una experiència increïble que pocs teatres d’òpera tenen l’oportunitat d’oferir.

El segon acte va canviar l’atmosfera: llum vermella visible, cor en escena denunciant la corrupció i un himne gairebé propi d’una campanya electoral per a investir a l’empresària Marta (interpretada per Marta Fontanals-Simmons). “La majoria dels estúpids” va ressonar per tot el palau, i el cor va retornar un “Ens odia” contundent que va convertir la sala en tribunal popular.

Els metalls assumien el paper de protagonistes en els moments de màxima tensió. De fet, vam escoltar fins a nou vegades seguides un acord amb sonoritat brassy i preparat per una intervenció rítmica i directa d’una trompeta que van posar en rellevància les frases escoltades a l’escenari: “Odia al pueblo. Enemigo del pueblo.”

És clar que, en aquestes línies, no podem comentar tota la diversitat de músiques que Coll va incloure en els seus pentagrames, sempre al servei de la dramatúrgia.

Pel que fa als protagonistes de la nit a l’escenari, van destacar especialment Brenda Rae (filla del doctor), amb frases com “Mantener tu neutralidad”, amb l’ària “Amar es vida” i al duo amb son pare, interpretat per José Antonio López (metge del balneari), que ens va oferir una actuació molt acurada, plena del dolor de la traïció familiar i de la ràbia per la pèrdua de la raó davant del poder.

El Cor de la Generalitat Valenciana va ser clau al segon acte; es podria dir que es van menjar l’escenari. L’impacte de la seua presència, comparat amb l’absència al primer acte, va contribuir de manera decisiva a la intensitat dramàtica de l’escena, amb una nit plena de moviments del cor entre la platea i l’escenari.

La resta del repartiment també va oferir una interpretació de gran nivell, amb Moisés Marín (alcalde) assolint aguts impressionants i Isaac Galán, amb molta presència escènica, com a director de la revista La voz del pueblo. L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, com de costum a l’altura de totes les demandes i en aquesta ocasió va ser dirigida pel mateix Francisco Coll.

Tancava l’òpera un fragment íntim entre pare i filla, sostingut per arpa, piano i campanetes gairebé una caixa de música, que va portar per fi un espai de respiració emocional. Va ser un dels moments més sincers de l’estrena, un petit miracle després del soroll col·lectiu. La tornada del pasdoble fragmentant amb l’Alcalde i la trama de les accions del balneari va tancar l’arc dramàtic amb sarcasme amarg, mentre el cor reapareixia des del fons de la platea, abraçant al públic amb un final molt fràgil.

L’estrena d’Enemigo del pueblo va posar de manifest la necessitat i la rellevància de programar òperes de nova creació. Que encàrrecs com aquest siguen més habituals a Les Arts no sols ajuda a consolidar l’escena valenciana, sinó que també permet als compositors aproximar-se a tot el públic que necessita conéixer per a descobrir i decidir si vol estimar totes les músiques.

A través de la dramatúrgia d’Ibsen i la música de Coll sense necessitat de posar noms ni dates, és difícil no pensar en com alguns episodis recents han posat al poble valencià davant de dilemes similars als que viu el poble del doctor Stockmann.

Finalment, cal felicitar de manera unànime l’excel·lent treball de l’Orquestra, el Cor, els solistes i, per descomptat, del compositor Francisco Coll. La combinació de sensibilitat musical, rigor interpretatiu i dramatúrgic va fer d’aquesta estrena un moment memorable i un clar exemple del que pot oferir l’òpera de nova creació quan música, text i escena treballen en perfecta consonància.

Ressenya de Pablo Andrés.