La música de Francisco Coll obri els concerts de cambra a la Sala Rodrigo del Palau

Que al cicle de reobertura del Palau hi haja un programa dedicat al compositor valencià oficial, Francisco Coll, és una notícia previsible, i també és una bona notícia. La nova creació ha de tindre una posada en valor adequada a la casa de la música del Cap i Casal.

Tot i això, els que vam assistir al concert del passat dijous, precedit per un diàleg públic entre el compositor i el crític Justo Romero, potser ens vam quedar amb la sensació que el focus sobre Coll (graciosament pronunciat com el cognom del reverenciat canceller Helmut Kohl) caminava sobre la fina línia que separen la merescuda admiració i l’elogi d’una exagerada veneració.

Justo Romero i Francisco Coll a la xarrada prèvia. Foto: Live Music valencia/Arxiu Palau de la Música

Coll presentava al concert tres obres escrites en tres moments de la seua carrera. Necessàriament, en el cas d’un compositor encara jove, eixos tres moments no són tan distants entre ells i, com és lògic, les obres s’assemblaven més del que deixava entendre el discurs.

Va resultar especialment cridaner que l’última obra escrita, estrenada un parell de dies abans a Madrid, fora la que més s’apropava, fins al punt de semblar per moments una espècie d’homenatge, a l’estil del seu mestre i mentor Thomas Adès, i particularment curiós que no s’entroncara tant amb les últimes propostes del britànic sinó a les obres de la seua joventut.

Des d’eixe punt de vista, l’obra que obria el concert, Piedras, escrita fa 13 anys, no es diferenciava tant de l’última, si obviem les imprecisions en l’escriptura de qui encara no tenia un aprenentatge tècnic consolidat i ara domina el medi instrumental perfectament. Precisament eixe control permetia que la nova obra, Taleas oblicuas, fera un joc concertant molt interessant, que en les mans d’un solista extremadament competent com Christopher Bowman adquiria un poder de seducció altíssim.

Alternant passatges ràpids i lents, estos últims construïts a base de melodies repetitives i amb una intervàlica constant, com un ostinato, quasi bé com un Ligeti reproduït a una desena part de la velocitat original, eren d’una bellesa melòdica particular, tot i que jugaven amb el límit de la previsibilitat per utilitzar sempre una mateixa talea. Fou una vertadera llàstima que, en el transcurs de la peça, es projectaren imatges de Coll pintant un quadre (és pintor aficionat), ja que únicament va servir per distraure l’atenció dels vertaders protagonistes a l’escenari, que eren els intèrprets. 

El «New European Ensemble», dirigit per Tito Muñoz, va complir sobradament i se’ls va vore còmodes en el seu paper. Conformat per solistes d’altíssim nivell tècnic, les obres del programa semblaven fetes per ells, tant les de Coll com la coherent ASKO Concerto de l’estatunidenc Elliott Carter. Cada moment on els instruments havien de mostrar la seua solvència individual va ser explotat al màxim, i se’ns queden en la memòria el grandíssim solo de fagot del final de l’obra de Carter, o el paper preponderant que té la trompa a Liquid Symmetries.

Precisament esta última obra, central respecte a les altres dues en quant al moment de la composició i que tancava el programa, va ser de bon tros la més convincent de tota la vesprada. La seua fragmentació en quatre moviments, que respecten quasi irònicament la tipologia d’una sonata clàssica, permetia una renovació de l’escolta molt benvinguda després d’haver escoltat quatre obres contundents. Es va fer de sobte evident la veritat més gran que va dir Coll durant l’entrevista prèvia: a Liquid Symmetries s’aprecia l’aprenentatge d’haver escrit una òpera. La melodia acompanyada, ara sí de manera desacomplexada, sorgeix a la superfície i enretira diverses capes de complexitat constructiva que faciliten una connexió amb un públic més avesat a la música romàntica.

Val a dir que tant l’obra abans mencionada de Carter com la que separava les dues primeres de Coll, Mask de l’holandès Michel van der Aa, representaven un contrast enorme amb les del valencià. Era evident que l’ensemble tenia entre mans cinc obres on el so no s’entenia «a la francesa», i potser una visió més cuidadosa amb el timbre hauria ajudat en Mask, tot i que tampoc semblava un compositor preocupat per la subtilitat sonora, si agafem com a referència l’electrònica que va sonar, amb la possible excepció del reconciliant fragment homofònic del final. De fet, sorprenentment, l’acollida del ASKO Concerto va ser millor, no sabem si perquè el públic més reticent ja havia abandonat la sala (va haver moltes dimissions en la primera part) o si perquè el rigor i la força de l’estructura, del «formigó en brut» que conforma la peça de Carter, s’adia més amb la interpretació de l’ensemble, o simplement perquè el virtuosisme individual és molt apreciat pel públic valencià.

Siga com siga, els que vam seguir el programa complet, xarrada inclosa, ens vam quedar amb ganes de saber alguna cosa més. Per bé que la música parla per ella mateixa, i ho fa francament bé, fa la sensació que tot el que envolta Coll és molt metafòric: es va descriure com una espècie de «mèdium» a través del qual circula la música i que simplement l’ordena una miqueta en la partitura (¿existeix vertaderament algú encara en el segle XXI que crega en el mite del creador romàntic?); no va quedar clar si l’obra Piedras havia sigut escrita prèviament al seu encàrrec o no (tampoc sembla del tot honest presentar-la com un encàrrec de la LAPhil sense mencionar el mentor del compositor que ho fa possible); ens vam també quedar amb ganes de saber concretament què entenia per virtuosisme o de conéixer exemples concrets de l’evolució de la seua música no relacionats amb la seua dificultat amb la conciliació familiar…

Sembla que Coll ha creat (o ha facilitat que es cree) un discurs al voltant de la seua música i del seu art que connecta fantàsticament amb un públic atret per idees com un rànking de compositors o una visió romàntica de l’ofici. Per sort per a tots aquells a qui eixe embolcall resulta trivialment intranscendent, la qualitat de la seua música és indiscutible, i ha trobat un lloc com a «compositor de música moderna per a institucions no especialitzades» que augura una carrera, almenys a mig termini, vigorosa.

Ressenya d’Alfons Credo.

Deja un comentario