El Rafel Festival va presentar «No password», un indeterminat espectacle coproduït per l’Ensemble d’Arts i l’Ensemble Spaziomusica. 

Resulta complicat descriure exactament l’espectacle No password. Dissabte 4 de novembre l’Auditori de Rafelbunyol acollia sessió doble del Rafel Festival. Primerament, l’espectacle multimèdia Brain/Momento 0.1, del qual hem fet una ressenya a MIKROKOSMOS. Seguidament, era el torn de No password, una coproducció de l’Ensemble d’Arts i l’Ensemble Spaziomusica de Cagliari, amb la participació del raper Malparlat. Este espectacle comptava amb una flautista, un violinista, dos cantants, i l’esmentat raper, tots recolzats per una potent part electrònica que projectava imatges, colors, tractava el so dels instruments i construïa l’estètica de tota l’obra. És difícil dir quin era exactament el fil conductor de l’espectacle, ja que, en realitat, semblava que la proposta presentava diferents peces o, més bé, obres electroacústiques separades entre elles, sense una idea clara que les unificara.

A l’inici, vam vore una vídeo-projecció amb imatges de primers plànols del distintes parts del cos, de manera alterna, així com algunes imatges d’algú menjant rosquilletes. Allò important, semblava ser el so que deixaven les imatges. Tot i això, no guardava esta part cap relació aparent amb la resta de l’espectacle. Durant el transcurs de No password, es van anar combinant els moments instrumentals de flauta i violí, amb altres moments on les dos cantants, fent el paper de dos robots governats per la Intel·ligència Artificial, parlaven i cantaven en moviments coreografiats. El moment culminant va arribar quan l’obra va esdevenir una batalla de galls entre una de les cantants (a mode de IA), i el raper valencià Malparlat, que va apujar a l’escenari en eixe moment. En pantalla, el públic podia observar una conversació amb Xat GPT en la que se li demanava a la màquina que improvisara uns versos de rap per a la batalla. La cantant, en el paper de la IA, reproduïa els versos en teoria generats per Xat GPT, i li responia Malparlat. Va ser un punt interessant de No password, on es plantejava un dels temes més polèmics al voltant del desenvolupament de la Itel·ligència Artificial: podrà la IA substituir els artistes? Quina capacitat té una IA per a generar contingut artístic en base a uns paràmetres estètics? És lícit, ètic, o moral? Té sentit generar art a través d’una IA? En eixe cas, on queda l’expressió humana? Totes estes preguntes, candents en la societat actual, podien despertar en la ment dels espectadors presents a No password (no gaire, per altra banda, ja que la sala estava pràcticament buida). 

Amb tot, No password és una proposta escènica-electrònica-musical que, si bé presenta temes i reflexions interessants (especialment el que s’ha comentat al voltant de la IA), realment no sembla tindre un sentit complet com a espectacle unitari, amb un fil conductor coherent. Pot ser seria bona idea revisar totes aquelles coses que funcionen, tractar d’enllaçar-les amb més coherència, i descartar aquelles propostes que no guarden relació amb la resta.

Ressenya de Mario Torres Mas.