L’Orquestra de “La Primitiva” de Rafelbunyol s’endinsa en la música de nova creació participant en el Rafel Festival i oferint un concert exigent amb un gran resultat. 

L’últim concert de l’onzena edició del Rafel Festival va tindre lloc a l’Auditori de Rafelbunyol el passat diumenge dia 5. Un concert amb una afluència de públic notable, que superava clarament els concerts del dia anterior. Entre els assistents trobàvem tant a familiars dels músics de l’orquestra com a músics i compositors interessants en aquest repertori. 

La primera peça en ser interpretada va ser Ombra di suono nella memoria, un quartet de corda del compositor Voro Garcia. I quatre integrants de l’orquestra foren els encarregats d’interpretar-lo. El mateix compositor va introduir la peça, aportant informació sobre el material que fonamenta la peça. A aquesta obra es referència la cantata Quid sunt plagae istae del cicle de cantates Membra Jesu Nostri de Buxtehude. Encara que les referències no siguen evidents, sí que presenta una harmonia simple tenint en compte la cantata com a punt de partida. Una peça on destaca l’ús de la micropolifonia i el timbre. On resalten les dinàmiques de poca intensitat, contrastades amb elements que articulen el discurs, com els trèmols més agressius. Garcia deixa clara la funcionalitat de la peça, on l’harmonia simple proporciona l’enteniment de les distintes tècniques i subtileses. Una música en favor del discurs, on els intèrprets, sense ser especialistes de música de nova creació, s’atreviren amb una obra d’una gran exigència tècnica. Una decisió admirable per començar un concert on la totalitat de l’orquestra s’afegiria a la segona de les peces.

I és amb la segona de les obres amb la que s’escoltaria un dels punts forts de l’actual edició del Rafel Festival. Un encàrrec finançat per l’IVC a Carles Fontcuberta. Aquest encàrrec es va materialitzar amb l’escriptura d’un concert per a cello i orquestra, on Iván Balaguer seria l’encarregat d’aportar la part solista. Tout un monde qui parle bas fou el títol escollit per Fontcuberta per a aquest format. Amb aquest títol, i tal com explicava l’autor, fa referència al concert per a cello i orquestra de Henri Dutilleux, Tout un monde lointain…, i no és l’única de les referències o recursos utilitzats pel compositor. L’obra està inspirada pel poema The Haunted Palace d’Edgar Allan Poe. Totes aquestes referències donen com a resultat l’inici d’un concert subtil, amb una massa de xicotets elements tímbrics que acompanyen al cello. Tècniques com spazzolare en les cordes o sons fregats en la percussió alimenten un discurs on aplega al virtuosisme oferit per Iván Balaguer. Una part solista que no presenta un tractament allunyat de la tradició, però es manté escrita amb un gran detall. A l’orquestra trobem una instrumentació cuidada i efectiva, on Fontcuberta mostra un estil compositiu pròxim al Berio més tradicional o al tractament de cites de Gérard Pesson. Si s’analitza la situació on s’ubica el concert es pot identificar que el treball compositiu de Fontcuberta tracta de cohesionar una orquestra amateur i un solista excepcional, una situació complicada que es resol amb una habilitat on tots dos brillen per la seua interpretació. 

Després d’una xicoteta pausa s’iniciava la segona part, amb la interpretació de Symphonie de chambre No.4, Op.74 de Darius Milhaud. Una obra que no va ser presentada, i amb l’absència de programes de mà dificultava a l’espectador saber què s’estava interpretant. Això no va distorsionar la percepció de la interpretació dels músics de Rafelbunyol, on es llançaren amb una obra contrapuntística on la densitat contrapuntística i la utilització de la politonalitat inundava el primer dels moviments. El segon temps, Choral, presenta una escriptura contrastant, ja que s’estableix una textura homofònica on els acords omplin tot el registre, i ofereixen una sonoritat sòlida. El tercer moviment es va iniciar amb un curiós estil fugato on els contrabaixos brindaren dues línies contrapuntístiques sobre les quals es sumaren la resta dels intèrprets, superposant l’harmonia densa i independent. Un treball complicat per als intèrprets, ja que l’estil requeria una autonomia precisa per desenvolupar correctament la peça.

Per finalitzar el concert escoltarem una composició de Miguel Ángel Berbis, director del Rafel Festival. Una peça que explorava l’alteració dels significats en la música. Una reflexió musical amb la qual Berbis oferia un llenguatge ple de diferents estils i recursos. Un llenguatge on l’electrònica i el vídeo s’uneixen a l’orquestra. Una proposta que provoca una sensació diferenciadora respecte al contingut del concert. L’obra de Berbis utilitza la cita i l’humor i provoca a l’espectador alguna rialla amb el visionat d’alguns dels vídeos que es mostraven. Imatges que han perdurat com a memes, o situacions incòmodes on alterant la música provoquen efectes diferenciadors en l’espectador. Una obra estimulant per la gran quantitat de canvis i sonoritats que l’estructuren. Un repte més que l’Orquestra de “La Primitiva” de Rafelbunyol va aconseguir. Cal mencionar l’actuació del director de l’agrupació, Pablo Marqués, qui s’enfonsa en un repertori exigent on la destresa del director resulta determinant per al resultat de la proposta. Una figura imprescindible per a apropar la música de nova creació als intèrprets més joves. 

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez