El 29 de febrer a l’Auditori de la Diputació d’Alacant vam poder escoltar la Simfonia de Luciano Berio. El programa va estar acompanyant per peces de John Adams i Brahms, a més de comptar amb la presència del clarinetista Patrick Messina i l’ensemble vocal London Voices.

La cita a l’ADDA estigué motivada per la programació de la Simfonia de Luciano Berio, no obstant, les peces que precedien la simfonia oferien un complet programa atractiu per a qualsevol tipus de públic. Aquest programa s’organitzava com una aposta coherent entre les músiques del segle XX i els segles anteriors. Una barreja inseparable que facilita l’enteniment per als espectadors de l’ADDA, qui a les 20h esperaven l’inici d’un interessant concert.

La primera de les peces provenia del continent americà, de la mà de John Adams. The Chairman Dances és un exemple més de les adaptacions entre l’òpera i el format concert, semblant al que escoltà el públic valencià amb l’estrena nacional de Wenn du dem Wind. De l’òpera Nixon in China naix aquesta peculiar dansa que exemplifica el característic estil de l’americà. Amb un milimanisme cuidat i una encertada interpretació es pogué comprovar l’efectivitat d’aquest foxtrot per orquestra com a preludi del concert. La carta de presentació de l’ADDA Simfònica es nodria d’un subtil joc de llums que acompanyava de forma propera la interpretació.

La segona de les peces comptava amb la presència del clarinetista Patrick Messina, qui interpretaria com a solista la Sonata op. 120 núm.1 de Brahms amb el peculiar arranjament de Luciano Berio. Un arranjament que a més d’afegir una breu introducció s’orquestra amb una pulcritud com si es tractara del mateix Brahms. La sonata presenta unes característiques on prima la dolçor melòdica, acompanyada per una harmonia que es fusiona al servei del solista. Un solista, Patrick Messina que destaca pel seu so delicat i cuidat. On el control tècnic li permet jugar amb dinàmiques que bordegen el niente. El fraseig proposat pel clarinetista francés admet la flexibilitat de l’orquestra dirigida per Josep Vicent. La cooperació entre les dues parts va culminar amb una peça on destacava la bellesa interpretativa. Després de la merescuda ovació del públic alacantí, Messina va oferir un bis: Abendlied de Schumann, en un arranjament per a clarinet i orquestra amb el que es va reiterar la delicadesa del clarinetista. 

Després del descans, fou el director Josep Vicent l’encarregat de guiar l’escolta. Un encertat  discurs introductori per al públic allunyat a la música del segle XX, on va contextualitzar la peça i remarcar la importància d’aquesta obra simfònica. Josep Vicent va fer èmfasi en la importància del collage com una de les tècniques que utilitza Berio a la seua simfonia.  L’orquestra va rebre a els London Voices, qui amb les seues veus amplificades oferiren una interpretació integrada dins de les sonoritats de l’orquestra. De forma cohesionada es van desenvolupar els moviments de la peça de Berio, on es va poder escoltar un O King amb unes sonoritats íntimes i un tractament vocal fidedigne. La simfonia es va desenvolupar entre els comentaris oferits pels cantants i el tractament peculiar de les cites, algunes d’aquestes comentades a l’últim podcast de MIKROKOSMOS.  Una simfonia on destaca la seua exquisita orquestració, on l’escriptura de Berio i la direcció de Josep Vicent oferiren un discurs comprensible on els plànols musicals convivien de forma natural, proposant el repte als oients d’identificar les cites i disfrutar de la interpretació. 
Una vegada finalitzades les obres del programa, l’ADDA Simfònica va interpretar l’Adagietto de la 5a Simfonia de Mahler. Un bis acompanyat d’una gran força expressiva, on el públic va mantindre el silenci fins a l’última nota. Per finalitzar el concert, els London Voices interpretaren una divertida Petita fuga en sol menor de Bach, amb essència de swing i acompanyament de percussió vocal. Un complet programa amb una presentació adaptada als nostres temps.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez