El passat divendres 19 d’abril es va estrenar a la sala Iturbi l’obra de la compositora Elena Mendoza, acompanyada de la Serenata per a tenor, trompa i orquestra de Benjamin Britten i Daphnis et Chloé de Maurice Ravel.

Un dels aspectes característics a la temporada del Palau de la Música de València és la figura del compositor resident. A l’actual temporada del Palau és Pascal Dusapin l’encarregat d’escriure música per a la formació valenciana, de qui s’interpretara una obra aquesta setmana. Però el divendres passat va ser Elena Mendoza l’encarregada d’oferir música de nova creació amb l’Orquestra de València, ja que va ser la compositora resident de l’anterior temporada. Part de la tasca d’Elena Mendoza amb l’Orquestra de València conclou amb Inside Metropolis, l’obra que s’estrenaria la vesprada de divendres. 

Inside Metropolis es sosté amb una cita d’Italo Calvino de l’obra Les ciutats invisibles, on el missatge ens parla d’una ciutat utòpica. I és amb aquesta utopia amb la qual Mendoza escriu per a l’Orquestra de València, recreant una barreja de sons de ciutat que es vinculen amb l’orquestra. La sonoritat dels sons de ciutat s’articulen per mitjà de l’electrònica, que es realitza amb la col·laboració del SWR-Experimentalstudio Freiburg amb Tim Abramczik i Daniel Miska com a tècnics. La part electrònica conté gravacions de sorolls provenients de les ciutats de Berlín, València, Madrid o Viena. Algunes d’aquestes sonoritats es poden reconèixer i altres són abstractes, però totes es fusionen amb l’orquestra. La peça de Mendoza destaca pel discurs textural i una estructura estable que provoca una organització en l’escolta. Tot i que molts dels elements individuals no es poden determinar, es poden entreveure sonoritats característiques. Elena Mendoza sap com dirigir el discurs, com dissenyar els punts culminants i quan deu deixar la totalitat de l’escolta en mans de l’electrònica. Una part electrònica disparada per un teclat que activa els samples, com si es tractara d’un intèrpret més. D’aquesta forma s’evita l’ús del click-track i permet una interpretació més naturalitzada, oferint una resolució a un problema que es presenta a l’ús de l’electrònica a les sales de concert. L’electrònica fa ús d’octofonia, on es pot escoltar un desplaçament del so per tota la sala, tot i que a la zona inferior del Palau de la Música és més notable aquest moviment. 

La primera part continuava amb la Serenata per a tenor, trompa i orquestra de cordes de Benjamin Britten. Una peça de 8 moviments on Britten organitza 6 cançons de distints autors acompanyades d’un pròleg i un epíleg sense utilització del text. L’encarregat de donar vida als textos musicats per Britten fou el tenor Andrew Staples, qui amb una magnífica projecció va saber traslladar el missatge amb una veu flexible per a transmetre les diferents expressions que es requerien. La veu d’Andrew Staples va estar acompanyada per la trompista Maria Rubio, qui va interpretar tota una peça de requisits tècnics notables. Una escriptura solista on Britten explora tot el registre de l’instrument i que Maria Rubio va saber efectuar amb una marcada solvència. 

Després d’una pausa es va iniciar la segona part, amb la primera interpretació completa de les dos suites de Daphnis et Chloé de Maurice Ravel. Un fet que encara no s’havia donat amb l’Orquestra de València. Una obra que representa d’una forma fidel l’estil orquestral de Ravel, on l’orquestració detallada i l’expressió discursiva està present durant tota la composició. Aquest fet no està enfrontat amb un punt determinant del concert del divendres: la duració del programa. Tal vegada siguen els corrents dels nous públics, o l’atenció dispersa de les noves generacions les que ens acostumen a programes d’una duració més escassa. Pot semblar una opinió totalment personal, però que de forma similar afecta a altres oients del concert. De fet, es va notificar una lleu disminució del públic assistent a la segona part. 

I deixant a banda les qüestions personals sobre la programació i el temps del concert, és innegable l’encertada interpretació d’aquesta peça. Una obra on les decisions tècniques d’Alexander Liebreich resultaren fonamentals per a abordar la peça del conegut compositor francés. Una gran ovació va rebre l’OV al finalitzar el seu concert. Un concert molt exigent, amb música que mereix més espai a les programacions habituals.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez