L’Orquestra de València va interpretar obres de Messiaen i Skriabin baix la batuta del director Nacho de Paz, a la Sala Iturbi del Palau de la Música. Un repertori complex que en alguns punts va portar al límit a l’Orquestra de València, especialment en la secció de cordes. 

El passat dissabte 10 de gener va tindre lloc al Palau de la Música de València un concert ben interessant, de la mà de l’Orquestra de València. El repertori, probablement allunyat dels estàndards habituals de les sales de concert, estava conformat per tres obres de dos compositors diferents: Le Poème de l’Extase d’Aleksandr Skriabin; i Les Offrandes oubliées i L’Ascension – Quatre méditations symphoniques pour orchestre, d’Oliver Messiaen. La direcció va córrer a càrrec de Nacho de Paz, experimentat director en el camp de la música actual, en la que va ser la seua primera vegada al capdavant de l’Orquestra de València dins de la programació de temporada. Prèviament, ja va dirigir a esta formació dins del Festival Ensems l’any 2023. Tot i no estar completament plena, sí que es va advertir una molt bona afluència de públic per a un concert d’estes característiques, el que pot confirmar que la diversitat en els repertoris fomenta l’assistència als concerts de temporada.

El concert va començar amb Les offrandes oubliées, de Messiaen, una obra de clara inspiració debussiana, on el compositor aprofundix en el seu camí particular cap a l’espiritualitat cristiana. Tot i tindre una duració breu, la peça està a la seua vegada dividida en tres parts a mode de tríptic orquestral (La Creu, el Pecat i l’Eucaristia). L’Orquestra de València, amb una plantilla reforçada per a l’ocasió, va transitar per l’obra amb irregularitat, especialment en els moments més delicats. La força i l’empast van ser determinants en els moments de tutti orquestral. No obstant, l’última part de l’obra representa un gran repte, ja que l’instrumentació queda reduïda només als violins, que han de construir tota una progressió lineal en legato fins al final. En este punt, es van advertir alguns desajustos en l’atac i el tancament de diferents motius musicals. Tot i això, Nacho de Paz va saber conduir la música d’una manera coherent i climàtica fins als últims compassos de l’obra. En efecte, resulta molt adient que l’Orquestra de València puga treballar este repertori tan exigent, i és necessari que seguisca apostant per esta línia, per tal de seguir millorant cada dia una sonoritat en la corda que té molt per oferir al públic.

Per completar la primera part del concert, va sonar Le Poème de l’Extase, una de les ocurrències orquestrals d’Aleksandr Skriabin. Probablement un dels compositors més inclassificables de tot el repertori clàssic, Skriabin representa eixe punt en el canvi de segle. Un punt que per a ulls de qui escriu estes línies, no està clar si és d’arribada o de partida cap a nous camins. L’obra que va interpretar l’OV en este concert és sense dubte una de les més conegudes del compositor, i representa una explosió conceptual en forma de grandiloqüència post-wagneriana. Nacho de Paz va fer brillar l’orquestra en els moments més colossals de la peça, però sense descuidar la delicadesa dels fragments més recollits. Sense dubte, va quedar clar que la vertadera fortalesa de l’Orquestra de València es fa palesa en els moments de tutti orquestral, on els timbres de les diferents seccions empasten amb una brillantor molt destacada, ajudats per l’excel·lent acústica de la Sala Iturbi. Encara queden per polir els moments més piano, especialment quan la secció de corda es queda sola.

La segona part del concert va estar dedicada a L’Ascension. En esta obra dividida en quatre moviments, Messiaen fa un recorregut més o menys personal sobre el gran fenomen central de la mitologia cristiana: la mort, resurrecció i posterior ascensió de Jesucrist. És una peça vertaderament impactant, i mostra alguns dels elements més característics d’Oliver Messiaen, a saber: la seua profunda implicació espiritual a través de la partitura, la influència de les músiques orientals en les harmonies, i l’orquestració quasi transparent i clara en molts moments. L’Orquestra de València va fer una molt bona lectura d’esta obra, i de Paz va fer un gran treball unificant criteris. Destaca molt l’energia que este director aconseguix impregnar en l’orquestra, fent que la implicació dels músics siga total, especialment a l’hora d’interpretar obres menys habituals al repertori tradicional. 

En definitiva, l’Orquestra de València i Nacho de Paz van oferir un bon concert, on alguns elements van quedar per polir, però on també es va apreciar un gran treball en un repertori vertaderament exigent.

Ressenya de Mario Torres Mas.