Nacho de Paz connecta amb l’Orquestra de València i amb el públic en un concert on es van combinar les propostes més “clàssiques” amb dues interessants estrenes de Fran Barajas i Àngela Gómez.

El director asturià Nacho de Paz (n. 1974) iniciava la seua segona comparecència a l’Ensems 2023 amb l’Orquestra de València, després de l’actuació de la passada setmana amb l’Ensemble Arxis. Començava el concert amb Lontano de György Ligeti, una obra de 1967 on es fa servir la micropolifonia i la polirritmia. Està escrita per a gran orquestra (4 flautes amb flautí i flauta en sol, 4 oboès amb corn anglés, 4 clarinets amb clarinet baix i contrabaix opcional, 3 fagots, contrafagot, 4 trompes, 3 trompetes amb piccolo opcional, 3 trombons, tuba i la secció habitual de cordes). Amb una durada d’11 minuts, la peça manté una agògica sostenuto espressivo amb molt poques fluctuacions del tempo, evidenciant un treball sobre el timbre i la textura que va ser controlat a la perfecció pel director convidat i l’orquestra del cap i casal. 

El concert continuava amb l’estrena de Mutatis mutandis del compositor d’origen colombià Fran Barajas (n. 1995). L’obra va ser fruit de les jornades en residència del compositor amb Francisco Coll al si de l’Orquestra de València. En paraules de les pròpies notes al programa d’Ensems, “tot i tindre una mena de preocupació formal i una tornada a l’escriptura simfònica, aplica filtres per metamorfitzar el material i exposar els palimpsests (és a dir, la reescriptura i la intertextualitat) sonors”. El mateix compositor, a una entrevista de 2021 amb Justino Losada, comentava que “Hi ha moltes coses que tractem de fer conscientment, però en el fons no podem, perquè sempre hi ha un impuls que no ens pertany…”. Darrere d’esta idea retòrica (o passada), no obstant, s’observa un cuidadós treball sobre el discurs i el timbre, com comentàvem adés. 

Una altra estrena, en este cas d’Àngela Gómez (n. 1991) prenia el seu lloc al concert: Del vermell de l’agalla, auspiciada per Ernst von Siemens i l’Institut Valencià de Cultura. Nacho de Paz, una volta més d’una manera efectiva i solvent, reflectia el seu respecte a la partitura i la voluntat del compositor en total comunió amb el conjunt simfònic valencià. Àngela Gómez presentava una volta més un obra al festival després de la seua obra per a Ensemble Recerques sonores (2019). Interessant el domini de l’orquestració i la proposta tímbrica (especialment per a percussió) de la compositora de Guadasèquies, qui ha demostrat ser una completa artesana del color orquestral. 

Concloïa el concert amb la Tercera Simfonia (1981-1983) de Witold Lutoslawski (1913-1994). Esta obra complix enguany 40 anys i va ser estrenada pel mític Georg Solti i l’Orquestra Simfònica de Chicago. Per a un orgànic orquestral realment gran (3 flautes amb 2 flautins, 3 oboès amb corn anglés, 3 clarinets amb requint i clarinet baix, 3 fagots amb contrafagot, 4 trompes, 4 trompetes, 4 trombons, tuba, timbals, gran set de percussió, piano a 4 mans, celesta, 2 arpes i la secció habitual de cordes). Amb uns 28 minuts de durada, la simfonia té una particularitat a l’hora de ser dirigida:

L’obra té en molts moments seccions ad libitum que no han de ser dirigides però si s’ha d’indicar per part del director l’inici de la mateixa amb la mà esquerra (com es suggerix a la partitura). Açò té com a resultat la superposició de capes que no tenen per què anar simultànies (l’objectiu és l’estratificació de la textura). Per eixemple, en un moment les flautes es troben realitzant un bucle sobre xicotets motius i en un moment exacte s’ha d’indicar als clarinets l’inici del seu, com una mena de button pad, acústic i en viu. L’obra també fa ús de la microtonalitat. Per saber més sobre les etapes de la vida compositiva de Lutoslawski, vos referim al programa 13 de la tercera temporada de MIKROKOSMOS, que el pot escoltar a Youtube i a Spotify.

Durant tot el concert es va poder apreciar l’excel·lent connexió entre músics i director al llarg del treball de la setmana. A més, el mateix Nacho de Paz, dins de les activitats d’Ensems, va fer una ponència al Conservatori Superior de Música de València el passat dijous 21 on va exposar els nous perfils i projectes als quals s’ha d’enfrontar un director al segle XXI: des del domini de la tecnologia i els dispositius electrònics que poden servir activa o pasivament com a instruments i/o creació sonora, fins a vídeos i elements multimèdia que s’utilitzen a les interpretacions. 

Ressenya de Borja Martínez Alegre.