Una jornada que mostra la mestria d’Aperghis i la vitalitat de la creació contemporània a través de tres concerts centrals del festival.

Com cada any, al mes de febrer, Radio France acull el Festival Présences dedicat anualment a una figura rellevant dintre de la música de nova creació tant a escala europea com francés.

El compositor escollit aquesta edició número 36 ha sigut el compositor greco-francés Georges Aperghis qui, al llarg d’una setmana de concerts ha demostrat la gran qualitat musical de les seues obres, les idees innovadores i interessants que encara demostra als 80 anys i les quals el públic ha sabut agrair durant tot el festival.

Un festival on, al llarg d’11 concerts s’han pogut escoltar les interpretacions tant de peces icòniques d’Aperghis com estrenes d’altres 12 compositors entre els quals destaquen Luciano Berio, Philippe Leroux, Mikel Urquiza, Noriko Baba, Ondrej Adámek i Sofia Avramidou entre altres.

Pel que respecta als intèrprets, han passat pels escenaris de Radio France músics com Florentin Ginot, Vincent Lhermet, Françoise Rivalland, Aurélie Allexandre D’Albronn, Adélaïde Ferrière i Angèle Chemin; grups tan icònics dintre del panorama musical com el quartet Diotima i l’ensemble Musikfabrik així com l’Orchestre Philharmonique de Radio France i l’Orchestre National de France entre molts altres.

Centrant-nos en la música, cal remarcar l’elevat nivell de les propostes i programes de cadascun dels concerts. Si cal assenyalar un moment culminant d’aquesta edició, el dissabte 7 es va erigir, sense cap dubte, com el nucli artístic del festival. 

Els tres concerts programats al llarg del dia no sols van concentrar algunes de les interpretacions més sòlides, sinó que van oferir una síntesi especialment reveladora de l’univers estètic d’Aperghis i del seu impacte en la creació actual.

El concert de les 15.30 h a l’Studio 104 va obrir el dissabte 7 amb un programa d’una coherència interna notable, centrat en la dimensió més corporal i gestual del so. La configuració instrumental utilitzada permetia explorar una paleta tímbrica poc habitual, però absolutament afí a l’univers aperghisià.

Sur le fil, de Georges Aperghis, per a cimbal sol, va posar des del primer moment el focus en la idea de continuïtat rítmica com a motor estructural. L’obra es construeix sobre un flux quasi ininterromput, on la pulsació interna es manté durant gairebé 10 minuts. Tal com ens té acostumats Aperghis, no hi ha desenvolupament temàtic en sentit tradicional, sinó una transformació progressiva del material a partir de microvariacions d’articulació, densitat i registre. Françoise Rivalland va oferir una lectura d’una precisió admirable.

L’estrena mundial de Concertina-fold almanach de Justina Repeckaité, per a acordió solista, va aprofundir en la idea de plegament i desplegament suggerida pel títol. Vincent Lhermet va saber articular amb gran sensibilitat les transicions entre textures compactes i passatges més transparents.

La inclusió d’El cant dels ocells en versió improvisada introduïa un moment de suspensió i escolta compartida. La peça va funcionar com a espai de respir dins del programa d’una forma molt encertada.

El vertader centre gravitatori del concert, però, va arribar amb Le Corps à Corps, una de les obres més emblemàtiques d’Aperghis per a percussionista sol. Ací, la música desborda el marc estrictament sonor per a integrar gestualitat, teatralitat, respiracions, onomatopeies i una exigència rítmica extrema. El cos de l’intèrpret es converteix en instrument total, i la partitura articula una successió de patrons que alternen reiteració obsessiva i ruptura abrupta. La dificultat tècnica és considerable, però l’essencial és la capacitat de construir una arquitectura dramàtica coherent. En aquest sentit, la interpretació va ser senzillament la millor del concert.

Finalment, Tingel Tangel, reunia soprano, acordió i cimbal/percussió en una combinació tímbrica d’una eficàcia extraordinària de quasi 30 minuts de duració. L’equilibri entre la brillantor metàl·lica del cimbal, la flexibilitat de l’acordió i la línia vocal generava un espai sonor molt interessant i sorprenent. La ironia del text, trobava en la música d’Aperghis un marc ideal per a desplegar-se amb certa ambigüitat. La soprano Angèle Chemin va assumir amb solvència la complexitat rítmica i la dimensió teatral de la part, integrant-se en un conjunt que funcionava amb una complicitat notable. La peça tancava el concert amb una síntesi molt representativa del llenguatge del compositor: humor, fragmentació, virtuosisme i consciència escènica perfectament integrats.

El segon concert de dissabte, ja a l’Auditori de Radio France, amb l’Orchestre Philharmonique de Radio France sota la direcció de Peter Rundel, va suposar un canvi de dimensió: de la proximitat física del Studio 104 a l’arquitectura expansiva de la gran sala simfònica. El programa alternava dues estrenes franceses d’Aperghis amb una creació concertant de Mikel Urquiza i dues obres de gran refinament orquestral en la segona part.

Les Études VII i VIII d’Aperghis, ambdues estrenes a França i amb l’Étude VIII com a encàrrec conjunt de Radio France, Suntory Hall i WDR s’incorporen a la col·lecció d’estudis per a orquestra del compositor que funcionen com un laboratori sonor.

La seua característica principal és la creació d’una massa sonora que evoluciona lentament a través d’ostinatos melòdico-rítmics, amb tensions que apareixen de manera dilatada en el temps. L’interés resideix en l’experimentació amb combinacions sonores i la subtil variació dels materials. 

La lectura de Rundel va evidenciar aquesta arquitectura interna: una concentració extrema en la microevolució del gest sonor i en la modulació gradual de l’energia de la massa orquestral, mantenint sempre la transparència i la distinció de plans.

Un désir démesuré d’amitié, concert per a clarinet, violoncel, piano i orquestra de Mikel Urquiza, amb el Trio Catch com a solista, va oferir una aproximació diferent. L’obra evita els rols clàssics concertants fent que ensemble i orquestra dialoguen entre gestos i textures. El segon moviment va ser el més destacable des del punt de vista orquestral: Urquiza hi explora microarticulacions i gestualitats refinades, creant un teixit sonor ric en detalls i en constant interacció tal com ens té acostumats. L’últim moviment, en canvi, va sorprendre per la inesperada inclusió de cites de cançons populars, que van provocar una resposta immediata en el públic.

Després del descans, era el torn de Tales of a Summer Sea de Betsy Jolas, on desplegava una paleta orquestral d’una delicadesa extraordinària. Rundel va saber mantindre la tensió sense forçar el discurs, deixant que la música respirara amb naturalitat.

No obstant això, el moment culminant de la vetlada arribava amb Where are you?, per a mezzosoprano i orquestra de Ondrej Adámek, amb Magdalena Kožená com a solista. L’orquestració, extraordinàriament treballada, mostrava una concepció gairebé coreogràfica del gest sonor: sovint era la veu qui generava l’impuls expressiu inicial, i l’orquestra el replicava, l’ampliava o el desplaçava amb una funcionalitat impecable. Aquesta relació especular entre solista i massa orquestral conferia a l’obra una coherència interna molt poderosa.

Kožená va oferir una interpretació d’una solidesa tècnica incontestable i d’una gran intensitat expressiva. La seua capacitat per projectar el text amb claredat, alhora que modulava dinàmiques i colors amb precisió mil·limètrica, va permetre que la complexa escriptura orquestral no ofegara mai la línia vocal, sinó que la sostinguera i la potenciara.

El tercer concert del dissabte 7, amb l’Ensemble Musikfabrik al Studio 104, va suposar un veritable colofó apoteòsic de la jornada. La peça a interpretar era Intermezzi de Georges Aperghis, d’uns 60 minuts de duració, va posar de manifest el vessant més dens, saturat i visionari del compositor. La instrumentació (16 músics amb vents, metalls amb doble campana, percussió variada, instruments de tecla i corda) permetia explorar textures extremes i combinacions tímbriques inèdites.

La complexitat rítmica era palpable en cada moment, amb interdependència entre els intèrprets que obligava a la direcció dels uns als altres amb una comunicació constant i gairebé coreogràfica entre ells.

El final, teatral i escènic, estava integrat de manera magistral: els músics es movien, interactuaven entre ells i amb l’espai, convertint l’últim fragment en una experiència visual i sonora que transcendia la simple audició. L’efecte sobre el públic era hipnòtic: una tensió sostinguda que esclatava en un desenllaç majestuós.

Musikfabrik va oferir una interpretació espectacular, demostrant una complicitat i una precisió absolutes davant d’un repertori exigent. Intermezzi no sols va tancar la jornada amb una apoteosi sonora, sinó que va consolidar el dissabte 7 com el clímax indiscutible del Festival Présences 2026.

En resum, aquesta edició del festival ha posat de manifest la importància de programar de manera conscient i la rellevància de presentar propostes que s’allunyen dels formats habituals, contribuint a enriquir i ampliar els nostres horitzons sonors. Tot un encert que esperem que es repetisca durant moltes més edicions.

Una ressenya d’Aarón Esteve