L’Auditori va acollir aquest diumenge el concert commemoratiu dels 140 anys de la Banda Municipal de Barcelona (BMB), una cita que, més enllà del protocol, la catifa vermella i la presència de les autoritats pertinents, va funcionar com una mostra innegable de la professionalitat d’una formació a l’altura de les grans formacions simfòniques mundials. Una banda molt més enllà del “bombo y platillo”.

Als discursos inicials, del director de L’Auditori (Víctor Medem), el Regidor de Cultura de Barcelona (Xavier Marcé), i la Consellera de Cultura (Sònia Hernández), es reivindicava la història d’aquesta formació simfònica tan estimada pel públic i es feia valdre una institució que ja bategava abans que moltes de les estructures indispensables que hui en dia hi ha a la ciutat de Barcelona. A més, es va subratllar la seua connexió amb la pedrera de músics del País Valencià, essencials per a la seua excel·lència actual.

Sota la direcció de José Rafael Pascual-Vilaplana, el programa va arrancar amb la mística de David Maslanka (1943-2017). Angel of Mercy (2015), Àngel de la misericordia, va ser una lliçó de transparència i economia de mitjans. El número 3 era l’eix articulador de tota la peça. 3 corals de Bach el van inspirar. Contrabaixos, fagots i piano; 3 instruments que cosien les seccions. 3 accents que tancaren el tutti de la peça abans de la cadència final del fagot i l’últim lament en forma de coral per part dels clarinets amb una delicadesa extrema.

Resulta ben curiosa la simplicitat del piano amb els seus acords desplegats a l’estil de l’Imagine de Lennon, o tantes altres cançons pop. No faltaren les campanetes i tota la secció de percussió, fins a 5 percussionistes, que donaven joc a una exploració tímbrica de les làmines en el registre agut.

El fagot va ser el gran protagonista d’aquesta peça i de l’inici del concert. A les mans de Daniel Ortuño, va mostrar una sensibilitat precisa amb l’articulació de cada frase i viatjant per tot el registre del seu instrument amb gran versatilitat. La comunicació entre director i banda va permetre una gestió de les dinàmiques on la formació, tot i la presència de greus profunds, amb contrafagot, saxòfon baríton i clarinet contrabaix, es mantenia en un filet de veu d’un gran poder emotiu.

Acabada la primera peça i per a dotar de contextualització a l’oient, Pascual-Vilaplana, micro en mà, es va dirigir al públic de L’Auditori, ja habituat en aquesta pràctica. Equiparava la qualitat de monument de la BMB a edificacions com la Sagrada Família o el Barri Gòtic, reivindicant que “no celebrem una tradició, que també, celebrem un present i un futur”.

Segons el mestre, celebrar aquests 140 anys no és només un exercici de nostàlgia, sinó la consolidació d’un present on l’art ens ensenya a “treballar en comunió”. En aquest sentit, va destacar l’aposta de la temporada per l’estrena de quatre obres d’encàrrec, destacant la figura d’Hèctor Parra, allí present. Per al director, aquesta partitura no pretén competir en excel·lència amb el repertori establit, sinó demostrar la capacitat de la música per a humanitzar-nos i fer-nos més cooperatius en un món sovint marcat per la imposició i el conflicte.

El contrast no va poder ser més cridaner amb l’arribada de l’obra d’Hèctor Parra (1976). L’estrena mundial de CHIBOLA MU LUMBA va situar la BMB en un territori d’asfíxia i denúncia, pel que fa al context de creació de l’obra. Tant aquesta peça com la seua òpera Justice, naixen d’un viatge de l’Hèctor per conéixer de ben a prop la realitat que pateix la població de la R. D. del Congo i donar veu a les víctimes d’un greu accident a Katanga.

En paraules del mateix Parra l’obra està “basada en una cançó afirmativa i emfàtica, de caràcter repetitiu i coral, l’obra adopta la forma d’una fanfàrria estructurada en diverses seccions contrastants. Així, connecta dues regions aparentment llunyanes —el Congo i Catalunya—, unides, no obstant això, per l’amor a la música i el seu poder expressiu i cohesionador”.

Parra, en el seu debut per a banda, va proposar una orquestració de caràcter espectral fugint de la massa homogènia. L’obra es va articular sobre una gestualitat límit: acumulacions de tensió, registres extrems i salts dinàmics (pp – ff – pp) que portaven l’instrumentista al límit de la seua capacitat tècnica. Les flautes van assumir un rol estructural clau, mentre els clarinets, en el seu registre més agut, articulaven veritables crits que semblaven traduir el dolor d’una població massacrada sobre uns punts de pedal constants. La percussió, sempre determinant en l’obra simfònica de Parra, va treure
la seua millor vessant.

L’estrena d’aquesta peça no és una fita menor. La BMB és una de les entitats musicals més importants de l’Estat i un referent pel que fa a l’estrena i la cura del repertori original per a banda (orquestra de vents i percussió). Ací, el mestre Pascual-Vilaplana i la direcció de L’Auditori marquen una línia estratègica basada en una professionalitat exigent, on la BMB respon a qualsevol demanda tècnica amb el millor resultat. L’obra de Parra és un exemple del camí que obri, després de 140 anys d’història, aquesta institució de referència absoluta.

A la segona part, l’escenari de L’Auditori es va transformar amb la presència de l’Escolania de Montserrat, per primera vegada juntament amb la BMB, i la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert per a la Simfonía núm. 4, Sinfonie der Lieder (2013) de Johan de Meij (1953).

L’obra, de factura clarament mahleriana i efectista, no és només un homenatge nominal al festival de Dobbiaco on es va gestar, sinó un exercici d’estil que s’apropia del llenguatge del geni bohemi. De Meij utilitza els versos de Friedrich Rückert (el mateix poeta dels Kindertotenlieder) per jugar amb la simbologia de la pèrdua i el renaixement a través d’una orquestració que aprofita tota la paleta de colors de la banda simfònica, en el sentit més clàssic. Destaca, en el tercer moviment, el diàleg entre el registre greu i vellutat de la mezzo i la veu blanca i etèria de l’infant de l’Escolania que va ser d’una puresa commovedora, on l’audiència no va poder evitar agrair el que acabava d’escoltar amb un càlid aplaudiment.

L’estructura de De Meij es va recolzar en motius de caràcter tradicional i una recapitulació de melodies «acampanades» que donaven unitat al discurs. El moviment final va cloure l’arc dramàtic amb un cànon fugat construït sobre la seqüència Fa-Do-Re-La (F-C-D-A) i el color de les campanetes en un tutti final d’un equilibri sonor remarcable. Com a nota crítica, es va trobar a faltar la traducció dels textos de Rückert i Heine en el programa de mà; en una obra d’aquestes característiques, el
missatge verbal és indissociable de l’articulació musical.

El punt final el va posar el Virolai, ja fora de programa, un gest cap a la memòria col·lectiva que va fer aixecar tot L’Auditori i va tancar la nit amb una càrrega emocional gairebé catàrtica. Va ser el segell d’or per a una celebració que va demostrar que la BMB no és només un monument estàtic, sinó un organisme viu que batega amb la ciutat.

De nou, i com a conclusió, de la mà del Xavier Marcé: “una ciutat que cuida la seua banda és una ciutat que s’escolta a si mateixa”.

Ressenya de Pablo Andrés.