El tret d’eixida de la 48a edició del Festival Ensems va córrer a càrrec d’Estètica i massacre el passat dijous 17 de setembre de 2026. Es tracta d’una òpera d’una hora de duració en català, escrita per a un baríton i una soprano, amb partitura original de Carles Prat. La música combina electrònica enregistrada prèviament amb la interpretació en directe d’un ensemble format per piano, violí, clarinet i set de percussió, tot allò dirigit pel propi compositor sobre l’escenari, rere l’escena. El llibret està escrit per Carlota Gurt, i la direcció d’escena corre a càrrec d’Oriol Pla, actor català que s’endinsa en el món de l’escena operística en esta producció del projecte Òh!Pera del Gran Teatre del Liceu. Amb tot, l’espectacle que vam poder vore al Palau de les Arts representa una proposta revisada de la mateixa producció. 

En conjunt podem considerar que Estètica i massacre va ser un èxit, un bon punt d’arrancada de la present edició d’Ensems, que a més va comptar amb el suport del públic amb un aforament pràcticament complet a la sala Martín i Soler del Palau de les Arts.

Estètica i massacre narra la història d’una jove parella (xic i xica) que es planteja la següent pregunta: què ocorrerà si ella (rol interpretat per la soprano Maria Patak) deixa de sotmetre’s a les imposicions estètiques associades als cànons femenins (maquillatge, manicura, vestimenta…) i en canvi comença a fer-ho ell (el baríton Carlos Varela)? A partir d’este plantejament, el desenvolupament de l’òpera és una constant successió d’interrogants que es plantegen al públic, fins al punt que la pròpia velocitat de la narració no permet parar-se massa per tal de reflexionar amb deteniment cadascuna de les idees; en canvi, tots els debats, contradiccions i provocacions queden ressonant al cap de l’espectador fins al final de l’òpera. Este fet, que en un gran format podria saturar o fins i tot desvirtuar el propi espai i temps per a la reflexió, en una òpera de només una hora de duració resulta fins i tot estimulant. Provoca que la narració avance sense frens, i deixa tot un seguit de preguntes i portes obertes en la ment de l’espectador una vegada s’ha abandonat la sala. Probablement és esta una de les fites més difícils d’aconseguir per part d’un dramaturg, i el llibret de Carlota Gurt ho aconseguix. 

Dins d’un to inicial que no deixa de ser còmic, resulta interessant vore com «el xic» comença a provar aquelles tendències dirigides a priori al públic femení: es fa fer unes ungles de gel que ràpidament li fan obtindre grans seguidors a les xarxes i molts lectors dels seus articles (en els que escriu precisament sobre esta «immersió estètica»). La seua parella en canvi d’eixa d’utilitzar maquillatges, i es proposa no fer-ho mai més. El que comença amb un divertit intercanvi de rols esdevé poc a poc en una doble crisi identitària que dispara directament als fonaments de la construcció del gènere. Ell defensa que té dret a lluir una estètica no normativa en el context masculí, a l’hora que reconeix que d’esta manera té més seguidors i agrada més a la gent. Esta part evidencia clarament allò que pot suposar el maquillatge, les pròtesi i unes sabates de taló: una disfressa per a agradar i encaixar entre els demés, més que una forma d’auto-acceptació. En la xica naixen grans inquietuds i contradiccions: no entén la sobtada estima que ell desenvolupa cap a tots els elements estètics femenins (posant de manifest la constricció estètica a la que també estan sotmesos els hòmens baix els cànons de la masculinitat normativa); a l’hora, li diu clarament al seu nòvio que no ha entés res, que no pot ser eixa la manera d’experimentar allò que viu i sent una dona. Este punt és encara més desafiant, ja que exposa a les clares el que és un debat obert dins del món feminista entorn al col·lectiu trans i la teoria «queer»: és la identitat femenina una successió d’estereotips de gènere que un home no pot experimentar? Pot ser la normalització d’uns codis de conducta estètica (a base de maquillatge, cirurgies o vestimentes) també entre els hòmens una forma d’alliberament i diversitat? O és en canvi una manera d’engrandir el potencial número de víctimes sotmeses a la dictadura dels cànons estètics? L’òpera, com a bona proposta artística, no respon ni pretén aportar solucions; només planteja els interrogants. La història conclou amb un retrobament dels dos protagonistes: ella convertida en una criatura sense roba, cabells ni identitat (en una recerca expeditiva a través de l’absència de maquillatges, convencions estètiques i fins tot els elements més bàsics de la higiene personal). Ell, en canvi, convertit en una caricatura estètica a base d’implants, operacions i retocs quirúrgics més pròxim a un monstre de Franckenstein modern que a un Adonis canònic. Amb el retrobament ambdós renuncien a les seues experimentacions estètiques per tal de viure junts sense imposicions, nuets i allunyats del món. Això sí, narrant la seua experiència de vida autèntica a través de les xarxes socials. Este final deixa relluir de manera explícita allò que sona en el rerefons durant tota l’òpera: com darrere de totes les imposicions, els cànons i les normes estètiques està la necessitat d’acceptació, la pressió social i la dictadura dels mitjans i les xarxes. 

Acompanyant a un llibret prou punyent i directe va convéncer l’efectiva posada en escena d’Oriol Pla. A través d’un espai primerament domèstic i quotidià, les celebrades metamorfosi de Maria Patak i Carlos Varela es veuen acompanyades d’una degeneració física i visual de l’espai escènic. Pla s’ajuda de la destrucció i el desordre espacial com a ferramenta per descobrir-nos a l’audiència el desordre que s’està produint a l’interior dels dos personatges. De fet, la proposta escènica materialitza físicament i visualment tots aquells elements psicològics, emocionals i virtuals que acompanyen o turmenten als dos protagonistes. Podem vore com l’espai es va omplint de centenars de pilotes d’un color rogenc viu que representen els «likes» que obtenen els nostres protagonistes a les xarxes socials, però que a la vegada comencen a asfixiar-los. Amb pocs però efectius canvis d’escena Oriol Pla aconseguix conduir la narració de manera fluida i fins i tot precipitada cap a un final esclaridor en què els espills que esperaven ocults sota terra revelen finalment el reflex nuu dels dos protagonistes. En una òpera on les implicacions i dimensions psicològiques i emocionals són de tanta rellevància, sembla un rotund encert la proposta escènica d’Oriol Pla: només cal vore el desordre espacial, el trencament dels mobles o l’acumulació de gran quantitat de pilotes per la sala per poder entendre perfectament la saturació mental i física que experimenten els protagonistes. 

La música és pot ser l’element que més distància pren del plantejament narratiu del llibret i l’escena. Carles Prat escriu una partitura de clara inspiració minimalista, en què les protagonistes són sempre les dos veus. El llenguatge atonal però tímbricament tradicional es manté pràcticament durant tota l’obra, amb alguns apropaments puntuals cap a cadències o reposos harmònics clàssics. De fet, en ocasions és cridaner el contrast que existix entre la precipitació dramàtica de l’escena, i l’aparent quietud o estabilitat de la música. Pot ser trobem a faltar en determinats moments un major desenvolupament del timbre a l’ensemble, ja que l’orquestració sembla transcórrer al llarg de l’obra sense grans evolucions. I cap la possibilitat que eixa siga la idea de Prat a l’hora de treballar amb un ensemble de reduïdes dimensions com este, deixant la gran potència i evolució narrativa al llibret i l’escena. 

Pel que fa al tractament de les veus, la partitura de Carles Prat es meneja pels llenguatges més tradicionals per tal d’exposar en primer pla tota la càrrega del text. Les bones veus de Maria Patak i Carlos Varela sonen amb un empast i timbre fantàstics, mostrant no només un gran treball vocal, sinó també unes excel·lents aptituds actorals que sense dubte fan creïbles a dos personatges complexos i polièdrics. Sonen segurs i contundents acompanyats per l’ensemble, que en efecte els deixa a ells tot el protagonisme. Més complicat d’entendre és algun moment en què sona música enregistrada prèviament, i que no deixa escoltar del tot a les veus. Pot ser este punt pretén generar una atmosfera de caos acústic que deixa entrevore la saturació psicològica dels protagonistes. 

En definitiva, Estètica i massacre proposa a l’espectador una hora de desconstrucció, enfrontament i reflexió entorn als cànons estètics, l’alliberament femení o la dictadura de les xarxes. El Festival Ensems i el Palau de les Arts encerten a l’hora de programar esta òpera construïda per un equip jove, atrevit i provocador que oferix al públic l’oportunitat d’endinsar-se en el món de l’òpera des d’una mirada rabiosament present.

Ressenya de Mario Torres Mas

Imatge de portada: Festival Ensems – Contra Ventifusta.