La preestrena per a joves de «La Flauta Màgica» al Palau de les Arts va ser un èxit rotund, on la idea escènica de Simon McBurney es va convertir en el gran triomf de la nit.

El Palau de les Arts de València va acollir el passat dilluns 3 de juny la preestrena per a joves de «Die Zauberflöte» («La Flauta Màgica»), amb una Sala Principal plena de gom a gom que, una vegada més, és la prova definitiva de que l’òpera i la cultura sí interessa al públic jove, sempre que s’oferix a preus assequibles. 

L’Orquestra del Palau de les Arts estava comandada pel seu director titular, el mestre James Gaffigan, que en un fossat amb menys profunditat de l’habitual (pràcticament a l’altura real de l’escenari), servia com a part de l’escena plantejada per l’actor i director teatral britànic Simon McBurney. I de fet, la proximitat entre l’orquestra i l’escena no era merament anecdòtica. Els músics de l’orquestra van formar part de la narració escènica, participant activament amb diversos gestos, sons, i fins i tot bromes musicals com a resposta al que els personatges mozartians anaven plantejant a l’escenari. 

Ja amb l’inici dels tres acords inicials de l’obertura tot el públic assistent es va poder endinsar en l’ambient mozartià. El mestre Gaffigan va atacar el primer dels tres acords de Mi bemoll major (tonalitat d’una simbologia destacada per a Mozart, degut al número tres masònic que amaga a la seua armadura) sense esperar a que els prominents aplaudiments del jove públic acabaren. Només l’obertura va servir per llançar un missatge clar: esta Flauta Màgica no serà com cap altra que hem vist. De fet, la llum va anar modulant mentre la música inicial era interpretada per l’orquestra, fins al punt que en un dels moments de l’obertura, la llum es va anar apagant completament fins a deixar als propis músics a les fosques, interpretant durant uns segons la partitura de memòria. Cap al final de l’obertura, els joves assistents vam poder conèixer el que seria un dels elements principals (el més important, en opinió de qui escriu) de tot el plantejament escènic: el vídeoartista Blake Habermann, que amb un xicotet set preparat per a l’ocasió a l’esquerra de l’escenari, anava dibuixant sobre una pissarra de guix diferents elements que, gravats en temps real amb una càmera, s’anaven projectant sobre tota l’escena. D’esta manera, la superposició projectada dels símbols, textos, fletxes i demés dibuixos de Habermann sobre la resta dels elements escènics a l’escenari, van crear durant la funció un tot narratiu i visual que va funcionar a la perfecció. Per a completar esta proposta escènica i conceptual, a banda dreta de l’escenari es podia apreciar altre xicotet set amb objectes de tota classe, que habitava l’artista de foley Ruth Sullivan. Un foley artist (o una en este cas) és la persona que en la indústria cinematogràfica s’encarrega de reproduir i enregistrar tots els sons d’ambient presents a una escena. És a dir, és la persona encarregada de gravar el so de les petjades quan camina el protagonista sobre la neu, o el repiqueig constant de la pluja sobre una finestra, els trons i el vent xocant contra la natura… D’esta manera, Sullivan completava el paisatge sonor descrit per Mozart a la seua partitura, afegint a l’escena els sons de botelles de vidre quan els protagonistes bevien, o la pluja torrencial caient sobre Papageno i Pamina. En definitiva, el públic podia vore i viure en directe com l’escena de La Flauta Màgica s’anava construint des de diferents punts. 

Evidentment, tota esta proposta escènica construïa l’escenari perfecte per a que un repartiment a l’altura arrodonira esta coproducció de la Dutch National Opera, el Festival d’Aix-en-Provence i l’English National Opera. Grans ovacions per part del públic jove van rebre Mathew Rose en el paper de Sarastro, Serena Sáenz com a Pamina, o Brenton Ryan en el paper de Monostatos. Però especialment destacats van ser els tres rols principals de l’òpera. El tenor Giovanni Sala va interpretar amb gran encert l’exigent rol de Tamino, demostrant un gran domini vocal especialment en els passatges on l’escena requeria de gran moviment i peripècia escènica. Per la seua banda, Rainelle Krause va rebre una de les grans ovacions de la nit just després d’interpretar la famosa ària de la Reina de la Nit, amb les coloratures i els aguts extrems que demana Mozart i que Krause va assolir amb èxit. Per últim, i amb un paper molt destacat escènicament parlant, cal felicitar a Gyula Orendt, que sobre els seus muscles va carregar amb pràcticament tota la matèria còmica-escènica de la producció, no només per tot allò que ja planteja l’original mozartià, sinó per la proposta de McBurney. Orendt va cantar amb soltura, coneixement i gran implicació, i va revolucionar per complet la platea passejant-se entre les primeres fileres del públic i actuant amb el mateix en diverses ocasions. Cal destacar que la proposta de Simon McBurney va interrompre la primera ària de Papageno, afegint moments escènics inèdits que, lluny de trencar la dinàmica de l’òpera o distorsionar la partitura de Mozart, en canvi van enriquir el concepte còmic, transgressor i popular que el compositor de Salzburg contemplava a la seua Flauta Màgica. De fet, tots els integrants de la producció semblaven estar entregats per complet a este concepte, destacant el paper central de l’orquestra. Vam poder vore com la flautista Magdalena Martínez pujava des del fossat fins a l’escenari per a acompanyar a Tamino en diferents ocasions, i interpretar a la vista de tot el públic els famosos passatges a la flauta. A més, la interacció entre l’elenc i l’orquestra va ser fluïda i continuada, contribuint la formació valenciana a construir alguns dels moments més còmics de la vetlada (en un dels moments, Papageno va fer un intent per tocar quatre notes consecutives al seu particular carilló, i l’orquestra li va respondre interpretant els primers compassos de l’Himne Regional valencià, provocant un esclat de riure i aplaudiments entre el públic). Menció separada mereixen també els tres xiquets del Trinity Choir que van interpretar, en efecte, als tres xiquets que servixen de guia per a Tamino i Papageno en la seua aventura iniciàtica cap al món de Sarastro. No només van complir amb la seua part vocal tan exigent, sinó que van demostrar un domini escènic que molts cantants professionals desitjarien. 

Sobre tot este conglomerat escènic, acompanyaven a Papageno tot un seguit de pardalets de paper articulats per artistes, que van construir una sèrie de coreografies alades ben interessants. Tota l’estètica d’esta Flauta Màgica semblava estar dominada per un component cinematogràfic. Així, mentre els tres xiquets semblaven ser criatures o personatges d’algun programa antic de dibuixos animats, el cor i l’elenc pertanyent a la comunitat de Sarastro (simbolitzant en realitat a una lògia masònica) semblaven ser treballadors d’algun tipus d’estudi cinematogràfic nord-americà dels anys trenta. De fet, la presència del set d’artista foley, o una simulació d’una taula de lectura de guió en una de les escenes de l’òpera, semblaven confirmar esta estètica de cine. Tot i això, va resultar difícil per a qui escriu estes línies establir una idea clara i unitària del que venien a significar o representar tots els elements escènics presents. Però no va importar en absolut, ja que, tot i no obtindre una idea evident del que estava passant en cada moment, l’atracció i bellesa de totes les propostes escèniques que van anar succeint-se van aconseguir que l’atenció no es perdera ni un sol moment, clavant a l’espectador per complet dins de la història des del primer moment fins a l’últim. 

No sembla necessari descriure la història de La Flauta Màgica en esta ressenya, ja que des que s’estrenara a Viena el 1791, esta òpera ha estat posada en escena infinitat de voltes, convertint-se en un dels títols més representats de tota la història de l’òpera. I probablement siga este fet el que més jugue en contra de les presents i futures intencions per tornar a representar esta obra mozartiana: de quina manera podem trobar actualitat o sorpresa en una òpera amb quasi 250 anys d’història? Bé, sembla que en el Palau de les Arts han trobat la resposta amb esta producció de l’any 2012, que tot i transgredir en diferents moments la pròpia partitura de Mozart, reivindica no obstant el caràcter còmic, popular i satíric que la Flauta porta intrínsec en el seu ADN. I amb un equip de cantants, orquestra, cor i artistes visuals i sonors com els que s’han vist a Les Arts, el resultat només pot ser excel·lent. Hi ha una manera de fer òpera que està viva, que parla de hui, i que mira de tu a tu al present i al futur: en Les Arts ho saben, i ho han fet amb La Flauta Màgica.

Ressenya de Mario Torres Mas.

Fitxa tècnica

La Flauta Màgica. Música de Wolfgang Amadeus Mozart. Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder Equip creatiu Direcció musical: James Gaffigan Direcció d’escena: Simon McBurney Escenografia: Michael Levine Vestuari: Nicky Gillibrand Il·luminació: Jean Kalman Video: Finn Ross Sonido: Gareth Fry Repartiment Sarastro: Matthew Rose Tamino: Giovanni Sala Oradort: Irakli Pkhaladze++ Dos sacerdots i Dos cavallers: Alejandro López+, Jorge Franco+ Reina de la Nit: Rainelle Krause Pamina: Serena Sáenz Tres damas: Antonella Zanetti++, Laura Fleur++, Luzia Tietze Tres xics: Trinity Boys Choir Papagena: Iria Goti++ Papageno: Gyula Orendt Monostatos: Brenton Ryan    Cor de la Generalitat Valenciana. Director Francesc Perales  Orquestra de la Comunitat Valenciana    ++Centre de Perfeccionament +Alumni Centre de Perfeccionament  Coproducció de la Dutch National Opera, el Festival d’Aix-en-Provence i la English National Opera.