Dissabte 1 de juny fou la tercera jornada de la Mostra Sonora de Sueca, amb tres propostes diferents en la vesprada i la nit. Es van desenvolupar al Centre Bernat i Baldoví, a l’Espai Fuster, i al claustre de l’Antic Convent.

El dissabte 1 de juny, Sueca va acollir la tercera jornada de la 20a edició de la Mostra Sonora. La primera de les propostes se celebrava al Centre Bernat i Baldoví, i va ser el concert Entorn a la paraula, a càrrec del grup Between Feathers. Este grup austríac presenta una formació un tant inusual a la música de cambra: veu, acordió, percussió i flautes. Així, van presentar un programa centrat en composicions de creadors de la segona meitat del segle XX. Va obrir el concert Seltene Erden, de la compositora Petra Stump-Linshalm. En un llenguatge on els materials sonors anaven patint transformacions continuades, l’obra de Stump-Linshalm va servir per introduir el públic en la particular sonoritat d’este ensemble. Seguidament, els Between Feathers van interpretar dues obres de Pedro Berardinelli. La primera d’elles, des)en)canto) [sic], utilitzava l’acordió, la veu, la percussió i la flauta baixa. Especialment interessant va resultar la conjunció tímbrica entre la flauta baixa i els greus continuats de l’acordió, creant una atmosfera que va impregnar tota l’obra d’un caràcter ben particular. La segona obra de Berardinelli va ser Melodie, per a flauta sola, on la flautista va ser capaç de construir tot el discurs sonor que el compositor plantejava a esta obra. Amb un joc d’articulacions ben variades, Berardinelli aconseguix extraure de la flauta tot un seguit de tímbriques diferenciades que teixixen tot el significat de l’obra de principi a fi. De Yulan Yu van interpretar Wane:ing, on de nou tot l’ensemble va tornar a escena, esta vegada incorporant nous instruments al set de percussió. Per últim, van interpretar Between liquid labyrinths, del compositor Voro García. En esta obra, García planteja un discurs sonor articulat a través d’alguns versos del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. En alguns casos, les paraules servixen com a simple vehicle tímbric on la veu articula un gest sonor; en altres, en canvi, es pot entendre perfectament el significat del text, com en un moment determinat on el percussionista diu «ací em pariren i ací estic» (que recorda a l’ús del megàfon a l’altra obra del compositor Terra en la boca, en este cas amb aforismes de Joan Fuster). Definitivament, el plantejament de programa de Between Feathers sense dubte va ser variat i encertat, trobant equilibri entre les propostes sonores de cada un dels compositors presents a les partitures. 

L’Espai Joan Fuster va acollir el segon dels concerts de la jornada, a càrrec del Musikfabrik Ensemble. Amb obres de Dieter Mack, Enno Poppe, Rebecca Saunders, Georges Aperghis, Milica Djordjevic, Dylan Lardelli i Liza Lim, el programa creacions dels últims 15 anys. La sel·lecció de les obres responia també a la plantilla present, formada per violí, viola, contrabaix, clarinet/clarinet baix, i oboé/corn anglés. La formació completa la vam poder gaudir a l’obra Ombak, de Dieter Mack, i a Drift Aspect, de Dylan Lardelli (ambdues estrenes absolutes). A la primera, Mack presenta un llenguatge directe, on el discurs sonor avança a través de l’ensemble amb gran agressivitat, que els músics del Musikfabrik van saber interpretar a la perfecció. Lardelli en canvi planteja un discurs completament diferent, jugant amb les diferents tímbriques resultants de la combinació dels instruments de l’ensemble. Per a clarinet baix i viola era l’obra Rasch, de Georges Aperghis, on el compositor grec planteja un inici completament percussiu gràcies als col legno de la viola i els slaps del clarinet. Estos gestos percussius es mantenen tota l’obra en major o menor mesura, però van evolucionant cap a tímbriques més lineals i continuades. També van interpretar To and Fro, de Rebeca Saunders, i How to evade?, de Milica Djordjevic. Estes dos obres estaven escrites per a duo de violí i oboé. Va ser interessant vore com els dos integrants del Musikfabrik Ensemble es disposaven espacialment enfrontats, de manera que un gran espai quedava enmig dels dos, generant una estereofonia que va funcionar molt bé a l’acústica del claustre interior de l’Espai Fuster. Especialment destacada va ser l’obra d’Enno Poppe, Haare, per a violí sol. La violinista integrant de l’ensemble va fer una gran demostració tècnica i expressiva en una obra que, dividida en tres parts, mostrava un gran ascens agressiu que culminava en un gran i relaxat clímax. Absolutament magistral interpretació. Per últim, cal destacar l’obra per a clarinet baix de Liza Lim, Microbiome, on l’instrument greu de l’ensemble va adquirir tot el protagonisme. L’obra s’inicia amb una gran atmosfera contemplativa, fàcilment generada pel timbre del clarinet baix. Poc a poc, s’intuïx un nervi, una pulsió nerviosa que va accelerant el ritme, arribant a una secció climàtica en la que el clarinet sembla que està agonitzant degut als sons ofegats i punyents que destil·la. Finalment, l’obra conclou retornant a l’atmosfera recollida de l’inici, tancant pesadament tot el discurs narratiu de Lim. Un gran concert, on el Musikfabrik Ensemble va demostrar una vegada més l’experiència i el domini interpretatiu absolut dels seus integrants en este tipus de repertori.

La tercera de les propostes del dissabte va ser Ressonàncies visuals, un espectacle audiovisual al claustre de l’Antic Convent, al capdavant del qual estava el director, compositor i artista digital Pere Vicalet. Tal i com quedava explicat al programa de la Mostra, Ressonàncies visuals partia de la col·laboració entre Vicalet i els Amics de la Càmera de Sueca, establint un diàleg entre sons i imatges; d’esta manera, «les fotografies prenen vida sonora amb les seues pròpies textures, mentre que els sons resultants ressonen i es convertixen en paisatges visuals en constant transformació amb la pròpia imatge digital». En efecte, la proposta audiovisual, que va durar al voltant d’una hora, suposava un viatge sonor a través de les fotografies, que en alguns casos es podien fàcilment intuir a la projecció dins del claustre. Va resultar molt interessant observar com les imatges en realitat servien de punt de partida per a un seguit de transformacions tímbriques i visuals que s’anaven succeint a la pantalla. En alguns casos, es podia apreciar com el color d’una fotografia, o la textura d’allò que hi havia a la imatge, determinava l’evolució de la música que sonava en cada moment. Amb gran protagonisme van destacar els impulsos sonors, que van servir com a element transversal de tot l’espectacle. Cal mencionar la gran varietat tímbrica i sonora de la proposta musical de Vicalet a través de Ressonàncies visuals, ja que es van poder escoltar tot tipus d’estils, sempre des del filtre de la música electrònica. Així, en alguns passatges la música estava més basada en impulsos, fluxos sonors que establien un ritme intern; mentre que en altres moments, semblava aparéixer la melodia d’un piano, transformat per un seguit de filtres i processaments. Pere Vicalet va gaudir de la col·laboració del compositor i artista digital Bernat Cucarella, exalumne del propi Vicalet. Cucarella va ser l’encarregat de dissenyar algunes de les parts del propi espectacle, participant d’esta manera en la part creativa de Ressonàncies sonores. Una qüestió vertaderament rellevant és la part performativa d’este tipus de propostes sonores; evidentment, hi ha una gran diferència entre el format clàssic de concert (en el que els músics apareixen a l’escenari i desenvolupen el seu espectacle amb un protocol molt determinant), i un espectacle com Ressonàncies sonores. No obstant, Vicalet normalment aposta per dotar de cert protocol visual a la presència de l’artista. Lluny de romandre assegut al costat d’un ordinador, Vicalet apareix a l’escenari en el bell mig del mateix, amb vestimenta negra (típica vestimenta de músic), i desenvolupa el tractament i la transformació de la música en viu a la vista de tots, dotant a l’espectacle d’una segona capa d’interés. El públic gaudix així d’una música que acompanya a una proposta visual, però a més també assistix al ritual de la creació en viu, mentre l’artista digital es veu exposat per complet mentre fa el seu treball: tal i com viu l’espectacle qualsevol músic clàssic, o acústic, enfrontant-se al directe i a l’audiència durant uns minuts en els que tot pot passar sobre l’escenari. 

Tres propostes ben diferenciades, que van conviure en la tercera jornada de la 20a edició de la Mostra Sonora de Sueca, demostrant que es pot fer una programació eclèctica i variada, sempre amb la nova creació com a referència.

Ressenya de Mario Torres Mas.