Dins de la residència artística del compositor andalús amb l’Orquestra de València s’emmarca esta estrena al Palau de la Música. Sánchez-Verdú construïx un relat estremidor i convincent a partir de la «Medea» de Chantal Maillard.

El passat divendres 15 de maig es va estrenar a la Sala Iturbi del Palau de la Música de València el monodrama «Medea», del compositor andalús José María Sánchez-Verdú. Constituïx la culminació de la residència artística del compositor amb l’Orquestra de València, formació que va encarregar esta obra de nova creació. L’estrena va comptar amb la direcció d’Alexander Liebreich, director titular de l’OV, i va estar precedida per la «Simfonia No. 1» de L. V. Beethoven, un clàssic que mai passa de moda. D’esta primera obra que va obrir el concert poc podem ressenyar, ja que es va tractar d’una interpretació vibrant, amb un cuidat estil clàssic, però relluint en els moments explosius que Beethoven oferix, i que són una anticipació del que vindrà en les seues pròximes simfonies. Va sorprendre, pot ser, l’elecció d’uns tempi prou ràpids en els seus quatre moviments per part del mestre alemany, que van ser abordats per l’Orquestra de València amb solvència. 

Després de Beethoven fou el torn de l’estrena de José María Sánchez-Verdú. Tot i que la paraula emprada per tots abans de l’inici era el d’òpera, a la xarrada prèvia al concert es va advertir als allí presents que en realitat el terme més indicat era el de monodrama. Sembla que té sentit, ja que es tracta d’un monòleg per a soprano, interpretat magistralment per Ángeles Blancas en la passada vetlada. L’obra de Sánchez-Verdú està dividida en tres parts, o llibres, basats estos en els versos de Chantal Maillard al seu poemari «Medea». La narració ens situa en el renàixer d’este personatge de la mitologia grega, en el que plasma la nostàlgia, la lamentació i el desig envers els vius en el primer llibre («He vuelto de la muerte»). Al segon llibre, el compositor explora la naturalesa animal de Medea, mentre que al tercer llibre escoltem a una Medea tancada a una casa on tots els desitjos, pors i anhels es fan palpables.

Sánchez-Verdú confecciona este relat simbòlic d’un dels personatges més inquietants de la cultura clàssica fent servir una gran orquestra amb dos arpes, orgue, gran percussió i diversos instruments de vent distribuïts de manera espacial per tota la sala, envoltant al públic. Al primer llibre, tota la força de l’orquestra batega com a un organisme viu, visceral, des d’on emergixen les lamentacions de la protagonista, en ocasions cantades, en ocasions declamades amb fúria. Són probablement estos moments els millors de tota l’obra; l’Orquestra de València va saber construir una tensió ascendent durant tot el primer llibre, generant moments de gran força dramàtica amb els ritmes constants i agressius dels instruments. Cal destacar el sentit percussiu de l’orgue, que va servir de fantàstica al·legoria de les passes fantasmagòriques de Medea. Al segon llibre es presenta l’espacialització dels instruments, amb quatre oboés situats a ambdós costats de l’orgue, dues trompes al costat oposat de la sala, i entre mitges, trombons envoltant al públic. A ulls de qui escriu, pot ser esta segona part de l’obra tinguera una extensió desmesurada, però en tot cas va ser molt interessant contemplar com la polièdrica i destruïda ment de Medea es veia reflectida en una orquestra completament distribuïda per l’espai de la Sala Iturbi. Per últim, el tercer llibre torna a oferir moments excepcionals amb una orquestra visceral, agressiva, però continguda amb encert pel mestre Liebreich. 

Cal destacar als dos últims llibres l’aparició del carnyx, un instrument de vent de grans proporcions, que recorda a aquells sons estremidors que precedixen les grans batalles. L’intèrpret Abraham Cupeiro va fer un gran paper amb este instrument, fatal anunciador de la naturalesa animal i despiadada de Medea. 

Sense dubte, una de les claus de l’èxit de l’estrena va estar en la interpretació creïble, dramàtica i aclaparadora d’Ángeles Blancas en el rol de Medea. La soprano va demostrar un domini absolut del registre vocal i de la declamació visceral que requeria el personatge, entenent i encarnat a la perfecció la naturalesa simbòlica, derrotada, rabiosa i animal del personatge de Medea. Pot ser en diversos moments va ser difícil discernir la veu entre els tutti orquestrals, qüestions de balanç que es poden millorar de cara a futures interpretacions. I queda en l’aire la reflexió entorn a la naturalesa de l’encàrrec per part del Palau de la Música, ja que sorprén que un auditori dedicat essencialment a la música simfònica encarregue a un compositor la creació d’una peça dramàtica, de la qual s’espera una posada en escena. No va desmerèixer en absolut la gran interpretació que es va dur a terme el passat divendres, però sense dubte ha de resultar encara més impactant poder gaudir d’esta fantàstica obra en una versió escènica.

Amb tot, un èxit per al Palau de la Música, i per a la seua orquestra titular, ja que suposa un impuls per a l’aposta decidida d’esta institució valenciana en el foment la nova creació.

Ressenya de Mario Torres Mas.