Emmarcat a l’edició d’Ensems, l’Orquestra de València va realitzar un programa amb obres de György Ligeti, Unsuk Chin, Béla Bartók i l’estrena del Concert per a guitarra i orquestra de Marc Garcia Vitoria, interpretat per Ausiàs Parejo i sota la batuta de Josep Planells.
Abans de l’inici d’Ensems preguntàvem als redactors de Mikrokosmos pels concerts més esperats d’aquesta 48a edició. Tots van coincidir en incloure el concert de l’Orquestra de València com a cita obligatòria. Tal vegada, les raons responen a un programa ajustat a les necessitats del festival. A més, s’incloïa l’estrena del Concert per a guitarra i orquestra de Marc Garcia Vitoria interpretat pel jove solista Ausiàs Parejo. Un programa amb esperit valencià, ja que tant Josep Planells, Ausiàs Parejo com Marc Garcia Vitoria són nascuts a València, i concretament en el cas dels dos últims a la mateixa localitat.
Abans del concert, es va organitzar una xarrada entre Nieves Pascual, subdirectora del Palau de Música de València i el compositor Marc Garcia Vitoria. En aquest acte van tractar d’introduir alguns dels aspectes tècnics sobre els quals es construeix la peça i preparar el públic per al que havien d’escoltar.
La peça escollida per iniciar el programa fou San Francisco Polyphony de l’hongarés György Ligeti. Una obra que representa a la perfecció un exemple del tractament característic de micropolifonia de l’autor, on línies independents creen un entramat indistingible, causant una percepció particular en l’escolta. L’OV va transmetre amb força el missatge de Ligeti, intentant traslladar les distintes línies instrumentals de la forma més cohesionada possible. I és que amb la independència de Ligeti és habitual perdre la sensació de força amb tutti, especialment amb la corda. Això deu explicar la voluntat del compositor per intentar mantindre un fort que en la partitura es marca amb sis efes “ffffff”. En qualsevol cas, el públic no va tardar en aplaudir després del fortíssim, rebent amb una forta benvinguda la interpretació de Ligeti.
Després d’endinsar-se amb la micropolifonia, el públic del Palau va tindre l’oportunitat d’escoltar per primera vegada la nova música de Garcia Vitoria. Amb un pizzicato Bartók impulsat pel guitarrista Ausiàs Parejo es va iniciar el Concert per a guitarra i orquestra. El mateix compositor va exposar a la xarrada la voluntat de traslladar a l’orquestra la ressonància d’elements que eren produïts per la guitarra solista. D’aquesta manera s’establia un diàleg que es va poder escoltar clarament a l’inici de la peça. Gestos amb el bottle neck i reiteracions del pizz. Bartók van ser els elements per inundar l’orquestra d’un material que es dirigiria a un tempo moderat amb subdivisió ternària.
Tot i que el concert està construït des d’una perspectiva calmada, es va poder escoltar clarament la voluntat per construir gestos ràpids amb canvis d’instrumentació que demostren una orquestració detallada. A més, es pot percebre la introducció d’un xicotet recull de recursos tímbrics (overblowing, slaps, sons d’aire o tonlos) que van ampliar la paleta de colors de l’Orquestra de València. La interpretació per part d’Ausiàs Parejo va oferir una sensació de domini, on la seua destresa tècnica li atorgava la tranquil·litat d’assumir el difícil repte que suposa interpretar música de nova creació.
Més evident va ser el segon moviment, on la disminució de l’activitat orquestral va permetre mostrar al jove guitarrista en un format més íntim, on l’escolta va estar dirigida per una sensació de moviment cadencial. En canvi, el tercer i últim moviment va impulsar la tornada a velocitats ràpides on Parejo va mantindre el domini en els dissenys escalístics que Garcia Vitoria havia escrit prèviament.
La interpretació va rebre una forta ovació per part del públic que va mantindre l’atenció durant els 22 minuts de duració de la peça. Una composició on Marc Garcia Vitoria va poder establir una continuïtat a gran escala, distinta als últims treballs simfònics amb preferència pels moviments breus (com en Notes a peu de pàgina o Five interludes to be heard in the Dark).
Després d’una breu pausa, la segona part es va iniciar amb Rocanā, de la sud-coreana Unsuk Chin, recentment guardonada amb el Premio Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento. Una peça que es pot relacionar amb la de Ligeti, ja que Chin va ser alumna del compositor. Actualment, Unsuk Chin es presenta com una de les veus referents en la composició actual, prova d’això és la peça que va sonar el divendres al Palau de la Música, on la dificultat dels ritmes i els detalls d’orquestració es combinaven per mostrar l’orquestra com un organisme virtuós.
Per concloure el concert es va interpretar la peça més antiga del programa, la Suite d’El mandarí meravellós, que data de principis del segle XX. Amb la seguretat de l’inici, amb les escales dels segons violins, va començar la composició de Bartók. Una música on no va decaure la tensió de quasi 20 minuts de dinamisme, força i velocitat. Especial menció a l’actuació del director Josep Planells, qui va afrontar un repertori difícil amb una gran solvència i professionalitat, apropant la música dels últims segles de la millor forma possible.
D’aquesta manera finalitzava el recorregut de l’Orquestra de València a Ensems, oferint el que ha sigut segurament un dels millors programes d’aquesta edició del festival. Una estrena, uns clàssics i músics valencians, una fórmula senzilla per construir un bon programa en relació amb el festival.
Ressenya d‘Álvaro Pérez Sánchez
