Una marxa mora (o himne híbrid inspirat en una marxa mora), un concert per a piano i orquestra i una obra per a orquestra de l’any 1924. Este era el repertori que va decidir interpretar la Banda Municipal de València a la seua participació en Ensems, un festival dedicat a la música contemporània, a la nova creació i a l’experimentació sonora. Sobre el paper tenia mala pinta, però el resultat fou encara més descoratjador.

Resulta molt difícil descriure el fons i el fi d’un festival com Ensems. De fet, els adjectius que acompanyen al propi festival han sigut objecte de debat en els últims anys per part de l’organització. L’eslògan original «festival internacional de música contemporània» va ser substituït per «festival de música ensems» entre el 2018 i el 2022. L’any 2023 va passar a «festival de músiques inusuals», per a finalment tornar a la idea original de «música contemporània» l’any 2024, fins a hui. Òbviament no és fàcil definir què ha de sonar i què no ha de sonar en un festival d’estes característiques, però sí sembla evident que el propòsit i el sentit de l’existència d’un festival com Ensems radica en una necessitat per tindre un espai per a totes aquelles músiques que normalment no sonen a les programacions habituals. Ensems sempre s’ha caracteritzat per oferir al públic obres d’estrena, propostes sonores arriscades i músiques experimentals que desafien les convencions del concert clàssic. No hi ha un tall estètic o estilístic que siga comú a tota la música que escoltem a Ensems, però sí que s’aprecia en tots els programes una voluntat per oferir músiques actuals i noves propostes sonores que normalment no escoltem a altres espais. Només cal parar atenció a la formació germana de la Banda Municipal, en este cas l’Orquestra de València, que un dia més tard va oferir un concert amb obres de Gyorgy Ligeti, Unsuk Chin, Béla Bartók i una estrena absoluta de Marc Garcia Vitoria, mostrant el que pot ser un programa d’avantguarda a un festival com Ensems. Per això costa tant d’entendre que la Banda Municipal de València, de la mà del seu director Cristóbal Soler, participara el passat dijous 24 de setembre en este festival oferint un concert amb un repertori que clarament està fora de lloc a Ensems. 

La primera obra, Himne oficial de la Junta Coordinadora de Moros i Cristians Ciutat de Paiporta de Francisco Bort (saxofonista de la Banda Municipal) en efecte es tractava d’una peça inspirada en les marxes mores. Harmonies i ritmes per tots coneguts conformaven este himne-marxa que, si bé en altre context tindria un perfecte encaix, a Ensems semblava quasi una burla. 

El programa va seguir amb el Concert per a piano i orquestra de Ramón Pastor. Una obra de tres moviments original per a orquestra, en la que va ser la seua primera interpretació a València (en la seua transcripció per a banda, clar). La part solista del piano va córrer a càrrec d’Adolfo Bueso, que va interpretar tota l’obra de memòria, demostrant un gran coneixement de la mateixa. Este concert està estructurat en tres moviments, a l’estil clàssic, en una sort d’atonalitat que recordava per moments a Hindemith, per a acabar en un final tonal tradicional al tercer moviment. Un dels grans problemes d’esta versió va ser la dificultat per a escoltar el piano, especialment al primer moviment; és la conseqüència d’interpretar amb una banda una obra que està escrita per a orquestra, que el volum sonor és prou major. Amb un primer moviment més rítmic i d’orquestració expressionista a l’estil de Korngold, es va arribar a un segon moviment lent, més pausat, on el piano solista va poder engrandir la seua presència. El mestre Soler va conduir a la Banda acompanyant al solista amb encert, reservant per al tercer moviment tota l’acció que la partitura oferia. En esta última part va tornar el dinamisme i l’increment del volum, transitant cap a una última secció tonal per tancar el Concert per a piano i orquestra. Alguns desajustos es van apreciar en afinació, especialment en moments d’uníson als clarinets, o en passatges a solo de flauta, oboé o trompeta. També una articulació poc unificada es va evidenciar entre tubes i bombardins en certs moments. 

Per tancar el concert, la Banda Municipal va abordar la Nochebuena del diablo, fantàstica obra d’Óscar Esplá, també per a orquestra. Sembla que no existix, especialment a València, repertori original per a banda, i que degut a açò la Banda Municipal ha de recórrer de manera habitual a obres orquestrals a través de les transcripcions. Però esta és una qüestió que dona per a altra ressenya, perquè és extensible a tota la programació de la Banda Municipal, no només a Ensems. Per a esta obra es va incorporar una arpista solista, fet que va fer augmentar el número de dones a la Banda: de quatre, a cinc. Pot ser la Banda Municipal de València ostenta, junt amb la Filharmònica de Viena, el rècord de formació musical professional europea amb menys proporció de dones entre les seus files. Una llàstima que no hi haja, especialment a València, cap dona que en els últims quaranta anys haja decidit estudiar algun instrument de vent ni haja decidit presentar-se a les audicions per a la Banda Municipal. 

L’obra d’Esplá és una cantata escènica estructurada en quatre parts. La música és de clara inspiració mediterrània, trobant en ella reminiscències a contemporanis seus com Manuel Palau. Una orquestració colorista que recorda a Ravel o Dukas ens conduïx a través de motius d’inspiració valenciana per una obra d’extraordinari contingut. La Banda Municipal va interpretar la primera, tercera i quarta escena, desgranant amb encert el caràcter i la força de la música d’Esplá. Ara queda pendent que esta obra, junt amb moltes altres d’esta generació de compositors valencians, siguen recuperades i interpretades en les seues versions originals per les orquestres professionals del nostre territori. 

En resum, la Banda Municipal de València va participar al Festival Ensems amb dos obres per a orquestra, cap d’elles d’estrena (la d’Esplá de fet té més de cent anys) i cap d’elles representant de cap novetat, experimentació o avantguarda sonora (que no desmereix en absolut la seua qualitat musical). L’única aportació de la Banda Municipal al repertori original de banda va ser un himne-marxa mora. Si la raó per a presentar un programa tan allunyat del que significa Ensems és una suposada por a no omplir l’auditori, sembla esta una raó absurda, ja que la sala estava mig buida igualment. De fet, al concert de l’Orquestra de València del dia següent vam poder apreciar quasi el doble d’aforament, amb un repertori atrevit i avantguardista, i cobrant entrada (el concert de la Banda Municipal era gratuït). Hi ha qui dirà que el públic de la Banda Municipal no està fet a repertoris menys habituals i no secunda un programa més experimental. Pot ser caldria reflexionar si el problema no és quin tipus de públic ha decidit seduir la Banda Municipal programa rere programa, i si no seria convenient començar a obrir les finestres per a que més i més gent, de gustos diversos, puga apropar-se i esdevindre públic habitual d’una gran agrupació professional com esta. Sense dubte, si el que pot oferir la Banda Municipal de València en un festival com Ensems són dos obres d’orquestra i una marxa mora, cal preguntar-se si el sentit de tindre una banda professional pagada amb diners públics és fer una tasca diferent a les bandes de les nostres societats musicals, o en realitat és fer el mateix però amb menys dones i més pressupost.

Ressenya de Mario Torres Mas.

Imatge de portada: Festival Ensems – Contra Vent i Fusta.