L’orquestra titular del Palau de la Música, dirigida per Alexander Liebreich, acompanya a Isabelle Faust en una fantàstica interpretació del «Concert per a Violí i Orquestra» de György Ligeti.

La Sala Iturbi del Palau de la Música de València rebia pràcticament plena a l’Orquestra de València dirigida pel seu titular, Alexander Liebreich. S’iniciava el programa amb el Concert per a Violí i Orquestra de l’hongarés György Ligeti. Estrenat en la seua versió actual l’any 1993 per l’Ensemble Intercontemporain amb Pierre Boulez al capdavant, va ser la pròpia Orquestra de València la que, quatre anys més tard, va ser responsable de l’estrena a Espanya, el 1997, amb Franz-Peter Zimmermann com a solista, i Jan Latham-Koening a la batuta. En la vetlada del passat divendres, fou Isabelle Faust la violinista responsable d’afrontar la partitura solista d’este exigent i fins i tot eclèctic concert. Prèviament, el mestre Alexander Liebreich va oferir unes paraules a mode de breu explicació de l’obra que s’escoltaria a continuació, mostrant al públic la microtonalitat de les ocarines que apareixen al segon i quart moviment del concert. Una consideració interessant, ja que no està de més ficar en context i desentranyar algunes qüestions d’una obra menys habitual per a un públic com el del Palau de la Música.

Ja des de l’inici es va poder constatar la sensibilitat i destresa de la violinista alemanya amb la partitura ligetiana. Amb un primer moviment excitant, Liebreich va saber extraure en cada moment les línies i els impulsos sonors de cada un dels intèrprets de l’orquestra, de manera que, junt amb la part solista de Faust, es va crear a la Sala Iturbi un garbuix d’espasmes perfectament planificats. El segon moviment va suposar la constatació de la genialitat d’Isabelle Faust amb esta partitura. L’inici corre a càrrec del violí solista, desenvolupant una melodia procedent del No. 7 de la Música Ricercata del propi Ligeti, que prompte rep a la resta de l’orquestra en un moviment on les reminiscències a la música renaixentista es fan paleses. De fet, tot el concert en sí mateixa és una compendi d’estils i textures diferents entre sí, combinant Ligeti les influències de la música folklòrica hongaresa amb l’estil contrapuntístic arcaic, mentre la microtonalitat i la micropolifonia fan acte de presència. Pot ser es tracte d’una partitura on es mostre una major quantitat de tècniques i recursos propis de la música de Ligeti. I tot i l’elegància i la destresa mostrada en els primers moviments, és en els tres restants on qui escriu estes línies va trobar la vertadera connexió entre orquestra, director, solista i públic assistent. Amb l’Intermezzo es va viure la gran fusió tímbrica que Ligeti planteja a la partitura, que Liebreich va saber construir a poc a poc entre tots els instruments presents. La Passacaglia va tornar a recollir l’atmosfera creada prèviament, amb una Isabelle Faust extremadament sensible a l’hora d’abordar els passatges més delicats de la partitura. Finalment, l’Appassionato obria amb eixe motum perpetuum d’inspiració minimalista, i va acabar d’arrodonir una interpretació fantàstica de l’exigent Concert per a Violí i Orquestra de György Ligeti. El públic va aplaudir fervorosament a la gran solista Isabelle Faust, que va haver d’eixir a saludar en tres ocasions, regalant un bis en l’última d’elles. Una molt bona manera d’acabar l’any 2023, any de celebració del centenari de György Ligeti.

Poca relació guardava amb Ligeti l’obra que seguia el programa: una sel·lecció de números de la Suite del Trencanous de P. I. Txaikovski. Obra imprescindible del ballet, també s’ha convertit el Trencanous en un clàssic del Nadal (probablement és esta la justificació de que figurara esta obra entre un concert de Ligeti i una simfonia de Brahms). Poca cosa cal comentar d’una molt bona interpretació de la Dansa russa, la Dansa dels mirlitons, el Vals de les flors o l’arxiconeguda Dansa de la Fada del Sucre. L’Orquestra de València va extraure l’energia i la brillantor a una partitura agraïda que servix de manera fantàstica al propòsit que Txaikovski tenia al cap: construir una història nadalenca amb un argument commovedor, a través dels ritmes de dansa i la grandiositat que ningú com ell sabia escriure. 

Tancava la llarga vetlada la monumental Simfonia No. 2 de Johannes Brahms. Una simfonia, com totes les de Brahms, extremadament exigent en la seua interpretació. El compositor alemany escriu una sèrie de disposicions orquestrals on cal trobar l’equilibri per tal d’escoltar clarament la textura que planteja. L’Orquestra de València va estar encertada en una interpretació que, a ulls de qui escriu esta ressenya, va anar de menys a més. El primer moviment va ser interpretat amb correcció, extraent Liebreich grans colors, especialment en les sobreeixits passatges melòdics, probablement els més emotius i colpidors de tot el simfonisme de Brahms, amb permís del final de la primera simfonia, i el conegudíssim tercer moviment de la tercera simfonia. Amb tot, s’apreciava certa timidesa a l’hora d’afrontar els dos primers moviments d’esta simfonia, que a partir del tercer moviment va desaparéixer, per donar lloc a una seguretat absoluta. La culminació es va produir en un quart moviment on tota l’orquestra, junt amb el seu director, van demostrar una concentració total en una música profunda i triomfal a l’hora. Tota la Sala Iturbi es va submergir en un final apoteòsic per a una de les partitures fonamentals del repertori simfònic per excel·lència. 

No es pot finalitzar esta ressenya sense fer una especial menció a tot el repertori de tossits, xiuxiuejos, entrades i eixides de personal per part d’un públic que, ja siga per la seua avançada edat, o per les grips i els constipats que tots arrosseguem en estes fresques dates, van acompanyar en el pitjor sentit a tota la vetlada, especialment durant el concert de Ligeti. Resulta inexplicable que una persona amb un atac de tos no abandone la sala, i seguisca obsequiant a tots els presents amb el seu refredat (perquè la bona acústica de la Sala Iturbi permet que fins i tot a l’altre costat de la mateixa s’escolte el més mínim tossit). Poden ser estes unes bones dates per a programar 4’33’’, i segur que el resultat seria fantàstic. John Cage trobaria en el públic del Palau de la Música una font inesgotable de creació sonora.

Una vetlada llarga, però que va pagar la pena per tal de gaudir d’una excel·lent interpretació de Ligeti a càrrec d’Isabelle Faust, i un repertori simfònic amb la millor cara de l’Orquestra de València i el seu director titular, Alexander Liebreich.

Ressenya de Mario Torres Mas.