Alexander Liebreich dirigix a l’Orquestra de València en un concert memorable amb la interpretació de la «Simfonia No. 5» de Mahler, davant d’un públic rendit a la música.

Divendres 12 de gener de 2024. La data amb la que l’Orquestra de València reprenia la seua programació simfònica de temporada, després de la pausa nadalenca. O com s’anunciava: L’Orquestra de València i Liebreich inicien 2024 amb un doble programa de la Cinquena Simfonia de Mahler. Efectivament, el concert de la 5a simfonia del compositor austro-bohemi s’ha celebrat dos dies seguits (divendres 12 i dissabte 13), fenomen poc habitual al Palau de la Música, només reservat per a aquells programes que susciten el suficient interés per part del públic com per a omplir la Sala Iturbi dos jornades consecutives. Este programa, la Simfonia No. 5 de Gustav Mahler, semblava ser un d’ells. I efectivament, l’aforament va estar pràcticament complet en les dos jornades. Esta ressenya es limita a l’actuació del divendres 12. 

Abordar la 5a simfonia de Gustav Mahler sempre és un repte per a qualsevol orquestra professional. Al cap i a la fi, a la dificultat interpretativa i el costós treball de desenvolupament progressiu que ha de generar el director amb esta música, cal sumar la llarga duració de l’obra, que requerix d’una concentració extrema de principi a fi per part de l’orquestra, però també per part del públic. Dividida en cinc moviments que s’agrupen en tres parts, Mahler va escriure la seua 5a simfonia entre 1901 i 1902, revisant-la en diverses ocasions futures. Després de les quatre primeres simfonies amb clares inspiracions poètiques i amb participació de les veus, Mahler inicia un nou cicle simfònic purament instrumental, format per la 5a, la 6a i la 7a. I tot i que és en la 6a on Mahler duu a terme el gran descens a la foscor i la tragèdia, ja en la 5a es poden apreciar moments amb vocació purament instrumental, però d’una poètica tràgica evident. 

L’Orquestra de València va abordar la simfonia amb una actuació que va anar in crescendo en quant a precisió i profunditat en la partitura. L’inici del primer moviment, amb la crida de la marxa fúnebre, va ser una demostració punyent d’agressivitat i ràbia, amb un Raul Junquera fantàstic i dramàtic a la trompeta solista. Arran dels primers compassos, es va desencadenar tota una fúria que Liebreich va saber conduir amb encert, mentre el motiu repetitiu inicial introduït per la trompeta, anava apareguent en els diferents instruments. Probablement una de les qüestions de major dificultat a l’hora d’interpretar qualsevol de les monumentals simfonies mahlerianes, és la complexa capacitat per a transitar d’un caràcter corprenent, agitat i agressiu, a un passatge d’un caràcter intimista, dramàtic i melòdic. Ja en el primer moviment s’aprecia este curs violent i trontollant de la simfonia, i els músics de l’orquestra ho van saber abordar amb encert. Tot i això, la interpretació del primer moviment va mostrar certa inseguretat en alguns passatges, amb desajustos que poc a poc es van anar corregint, per a donar pas a un segon moviment molt més segur i convincent, probablement degut a la pròpia confiança que els músics adquirixen en el transcurs del concert. D’esta manera, la primera part de la simfonia va acabar al final del segon moviment, i després d’una molt breu pausa en la que els músics van afinar de nou, s’encetà el tercer moviment (segona part de la simfonia), el Scherzo, amb una força que les trompes van anunciar a l’inici. La solista de trompa, Maria Rubio, va dur a terme una interpretació grandiosa del seu paper, restant de peu en el centre de la seua secció a l’orquestra (Mahler va manifestar que en este moviment, la trompa solista hauria d’estar situada en un lloc destacat, per sobre de la resta músics de l’orquestra). Tot el moviment transita sobre diferents motius, amb la veu de la trompa solista cohesionant tot el discurs musical. Alexander Liebreich va saber conjugar el tutti orquestral amb el sobreeixit paper de la trompa, generant moments de gran interés durant tot el moviment. Amb la fi del Scherzo, acabava la segona part de la simfonia, i s’iniciava l’última part, formada pels dos moviments restants: el famós Adagietto, i el Rondo Finale. Amb l’Adagietto, les cordes i l’arpa van demostrar una gran unitat i cohesió en un moviment que no és gens fàcil, ja que requerix d’una concentració i atenció extremes per part dels intèrprets, en un moment en el que ja han transcorregut pràcticament quaranta-cinc minuts de simfonia. Una vegada més, l’Orquestra de València sabé interpretar el discurs de Mahler amb una gran profunditat i càrrega dramàtica, generant moments dinàmics amb pianissimo que no deixaven de costat la densitat i la corpulència de la pròpia música. L’últim moviment va constatar l’èxit creixent de la interpretació de l’Orquestra de València d’esta Simfonia No. 5. Els tutti van sonar compactes, amb gran equilibri entre les cordes i els metalls, sempre parts perilloses en les simfonies de Mahler. Amb la proximitat del final, Liebreich i l’orquestra van esgotar fins a l’última gota d’energia per arribar als últims compassos amb la grandiositat i la força que la partitura requerix, i van culminar la simfonia de manera memorable. El públic assistent, com no podria ser d’altra manera, va respondre amb entusiasme després de quasi huitanta minuts de concert, i tots i cadascun dels solistes i les seccions instrumentals de l’orquestra van rebre una clamorosa ovació per part de l’audiència. Alexander Liebreich va recollir també un gran reconeixement per part del públic, però especialment dels professors de l’Orquestra de València, que no van amagar la satisfacció i l’entusiasme cap al seu director titular. 

És cridanera, per cert, la gran afició del públic valencià per les simfonies de Mahler. No hi ha cap altre compositor el cicle simfònic del qual sone amb tanta freqüència a la ciutat de València, entre les dos orquestres professionals que l’habiten (Orquestra de València al Palau de la Música, i Orquestra de la Comunitat Valenciana al Palau de les Arts). De fet, només enguany ja hem pogut escoltar la 1a simfonia amb la OCV, i la 5a amb la OV. L’any passat va ser el torn de la 2a simfonia, al Palau de les Arts. La 3a va sonar fa dos anys. Qui sap el que ens espera en la temporada 2024-2025, potser una 8a simfonia? Caldrà buscar un escenari ben gran. 

Abordar una simfonia de Mahler no és gens fàcil. Requerix d’una gran orquestra i d’un director capaç de traduir cada un dels moments que presenta esta música. Tota la literatura simfònica mahleriana està plagada de melodies melancòliques que transiten a un ritme de vals, per a acabar finalment en una fanfàrria solemne. L’Orquestra de València i Alexander Liebreich van saber traduir eixa desbordada concepció de l’univers que Mahler tractava d’imprimir a cadascuna de les seues simfonies, i van saber construir un discurs convincent d’una fantàstica 5a simfonia. Esperem que l’Orquestra de València seguisca abordant estos repertoris i delectant a un públic que cada cop que escolta o llig el nom Mahler en el programa, acudix diligentment a omplir les sales per gaudir de la millor música.  

Ressenya de Mario Torres Mas.