Baix la direcció d’Álvaro Albiach, l’Orquestra de València va interpretar per primera vegada el «Concert per a clarinet, quintet de percussió i orquestra» del compositor valencià José Alamá-Gil. Els solistes van ser Juan Antonio Fenollar al clarinet, i Raúl Benavent, Javier Eguillor, Josep Furió, José Luis González i Lluís Osca a la percussió.

Divendres 16 de febrer es va celebrar al Palau de la Música de València un molt interessant concert, de la mà de l’orquestra titular de l’auditori valencià, l’Orquestra de València. En esta ocasió, estava al capdavant de la formació valenciana el director Álvaro Albiach, actual director principal convidat de l’OV. El programa escollit constava de dos parts: la primera, dedicada al Concert per a clarinet, quintet de percussió i orquestra de José Alamá-Gil, junt amb l’obra Hemeroscopium, d’Antón García Abril. Per la seua banda, la segona part presentava dos obres amb una relació evident: Ritmos, fantasía coreográfica, de Joaquín Turina; i Iberia, pertanyent a la suite Images pour orchestre de Claude Debussy.

La primera obra en sonar va ser Hemeroscopium, en una interpretació francament destacable per part de l’Orquestra de València. La partitura de García Abril presenta característiques típiques de la seua música, com els ritmes viscerals, les harmonies coloristes, i els jocs tímbrics entre les diferents seccions. L’orquestra va saber extraure de la partitura tot el contingut evocador d’Hemeroscopium, oferint un gran punt de partida per al concert.

Seguidament, va ser el torn del Concert per a clarinet, quintet de percussió i orquestra de José Alamá-Gil, amb les interpretacions solistes de Juan Antonio Fenollar al clarinet, i per la seua banda Raúl Benavent, Javier Eguillor, Josep Furió, José Luis González i Lluís Osca a la percussió. El concert presenta una primera secció més rítmica, on el clarinet solista lidera el moviment de tota l’orquestra a través de frasejos i girs melòdics molt interessants. Especialment rellevant és el paper dels solistes de percussió, que construïxen un llenguatge diferenciat tímbricament pels diferents instruments, però a l’hora amb una unió de discurs al llarg de tota la secció. Els cinc solistes a la percussió van demostrar un gran domini de la partitura, construint amb encert allò que Alamá-Gil escriu a les seues pàgines. Per descomptat, el paper protagonista del clarinet es va vore reforçat per la genial interpretació de Juan Antonio Fenollar. El clarinet semblava tindre vida pròpia a les seues mans, fusionant-se amb el solista en un sol moviment durant tot el concert. A la secció central, més melòdica, l’orquestra va trobar un gran moment d’empastament amb els solistes, permetent un major lirisme en les parts del clarinet. Finalment, la tercera secció recapitulava allò escoltat a la primera, amb un major component rítmic. Pot ser la major dificultat a l’hora d’abordar esta obra consistix a trobar l’equilibri entre el volum de l’orquestra i les parts solistes, especialment la part del clarinet, ja que este últim és un instrument que no compta amb la suficient potència per tal d’imposar-se a tota una orquestra en tutti. Tot i això, la interpretació del concert fou fantàstica, i l’ovació del públic va propiciar un bis a càrrec dels sis solistes amb una obra del gran Paquito D’Rivera. 

La segona part comptava amb una unitat temàtica ben definida, ja que, si ve la música de Turina és -evidentment- d’un caràcter molt més hispànic que la de Debussy, va ser precisament Iberia del compositor francés l’obra escollida per a acompanyar a Ritmos, del sevillà. Probablement trobem en l’Iberia de Debussy l’obra més carregada de reminiscències hispàniques, no només en el contingut harmònic, sinó també en l’apartat rítmic. La indefinició rítmica i les atmosferes suspeses pròpies d’altres obres orquestrals de Debussy com La mer o Nocturnes, s’esvaïxen en Iberia, donant pas a una obra de marcat caràcter, amb ritmes de dansa i clares evocacions folklòriques hispàniques. De fet, va resultar curiós comprovar l’increïble paregut entre l’obra de Turina i la de Debussy. L’Orquestra de València, baix la batuta d’Álvaro Albiach, va aconseguir extraure de ambdues obres l’essència que les caracteritza, trobant un gran equilibri tímbric, i destacant el gran paper del concertino, Enrique Palomares, en els seus passatges solistes d’Iberia i Ritmos.

Sense dubte, un programa molt coherent i interessant, que traça una línia estilística que partix de Debussy, passa per la conjunció rítmica de Turina, assolix el zenit en la producció de García Abril, i troba en Alamá-Gil un digne hereu d’eixa tradició simfònica.

Ressenya de Mario Torres Mas.