Els guanyadors de l’última edició del re_cre@ es presentaren al festival Ensems amb un programa baix el títol de Amfibia. El programa també incloïa l’únic encàrrec realitzat per l’IVC, destinat a la realització d’una nova peça per part de la compositora Esther Pérez.
Amfibia s’iniciava amb un canvi a l’ordre del programa, sent la peça escrita per Esther Pérez, Ordit, la primera música en sonar a l’Aula magistral del Palau de Les Arts. Amb una formació de trio formada per Panos Nikitaris al piano, Juan Moreda al saxòfon baríton i Mario Porcar a la percussió, donaven vida a una música encara desconeguda per als oients
La peça s’inicia amb la repetició de nota en el registre greu, per part del baríton i el piano. Aquesta repetició evoluciona en materials que amplíen el registre i afavoreixen la continuïtat de la peça amb onades dinàmiques que trenquen el disseny repetitiu. A la percussió s’escolta un material conformat per elements molt plàstics, motivats per la utilització de les mans sobre la membrana del bombo. La música proposta per la ieclana Esther Pérez amplia el registre amb aparicions de moviments aguts per part del piano que combina amb la utilització de cròtals a la percussió, mentre reserva al saxo baríton un controlat overblowing que apareixerà recurrentment al llarg de la peça. Tal com es detalla a les notes al programa, Ordit és el conjunt de fils longitudinals que sostenen el teixit al teler, i amb aquesta idea es pot comprendre fàcilment què és el que ocorre durant la peça. Tenint en ment el concepte de tensió es pot escoltar com la correcta proposta de línies saturades fa d’aquesta peça una escolta propera i comprensible, que es suma a la correcta interpretació per part d’Argo Kollektiv.
Seguidament, es va donar inici a la segona peça del concert, que dona títol al programa proposat per l’ensemble de Graz. Amfibia de Kostas Zisimopoulos ocuparia la resta del temps del concert, amb una duració de 45 minuts com s’indicava al programa de mà. Aquesta segona peça contava amb la participació del mateix compositor a l’electrònica i Özüm Ezgi Satılmış als visuals. Precisament aquests dos van donar inici al plantejament d’Amfibia, amb un fons d’electrònica i les primeres onades al vídeo que serviren d’introducció a l’aparició de Mario Porcar, aquesta vegada amb el tors al descobert. El percussionista valencià va seure al centre de l’escenari per oferir una referència a Corporel de Vinko Globokar. Tal vegada es tracta d’una de les peces més mítiques amb aquest format gestual, on tots els sons produïts provenen del cos de l’intèrpret.
L’actuació de Mario Porcar a l’inici va estar impregnada d’una agressiva gestualitat, especialment en el rostre i en el nerviosisme dels moviments que realitzava amb els braços.
La resta de la peça va estar governada per una gran càrrega improvisatòria, on la incorporació de la resta dels intèrprets combinava amb l’electrònica elaborada per Kostas Zisimopoulos. A la peça també s’inclouen altres elements escènics com la utilització de tubs corrugats per generar corbes d’harmònics, la utilització de màscares blanques o la recitació d’un poema per part dels músics.
De forma genèrica, la composició presenta un alt component caòtic, ja que la diversitat de les línies es suma a la saturació de tots els elements que componen el discurs. Capes d’electrònica sumades als aspectes visuals que interactuen de manera independent, i amb la improvisació de la densitat proposta pels instruments. També és clara la voluntat per proposar dubtes a l’oient i que aquest interprete com vulga el que s’està produint. No hi ha cap tipus de menció a les notes del programa o a les relacions entre Globokar, les màscares o el significat del poema que es recita. Les intencions semblen estar en experimentar una proposta on el mateix espectador desxifre el discurs i tracte de percebre la densitat i la saturació dels elements durant els 45 minuts de duració. Sens dubte una proposta arriscada que va servir per atorgar-los el primer premi al Re_Crea@ 2026.
La interpretació del programa demostra la flexibilitat dels intèrprets per buscar noves formes per fer art i aportar més música al repertori de nova creació. Sempre és positiu trobar grups joves amb inquietud per desenvolupar un llenguatge viu que dialoga amb el present i deixa un transfons per al futur.
Resenya d‘Álvaro Pérez Sánchez
