El passat divendres 22 de desembre a Octubre Centre de Cultura Contemporània participaren en format concert Llorenç Barber i Martí Guillem, amb la proposta NVCLI – Sessió terapèutica.

La vesprada del divendres es presentava amb una proposta sonora que aglutinava a tres artistes: Llorenç Barber, Montserrat Palacios i Martí Guillem. Aquest concert se sumava a l’exposició sobre la trajectòria de Llorenç Barber que es realitza al Centre del Carme Cultura Contemporània. Tot i que són espais diferents, la cronologia dels esdeveniments alimenten la seua activitat. D’aquesta forma al CCCC es presentava una setmana abans l’exposició de Llorenç Barber, on els 3 artistes estigueren presents durant la promenade de la mateixa exposició, i acompanyants d’altres artistes amb vinculació amb la figura principal de Llorenç Barber.

El concert del divendres començava en la menció d’aquesta mateixa exposició. Llorenç Barber va dur a terme, com és de costum, un discurs introductori a l’experiència sonora que s’anava a produir. En aquest discurs va proclamar la importància d’espais per a l’art sonor, ja que pel tipus de proposta que es presenta, lluny del conegut format concert, necessita una major infraestructura que recopile i difonga aquesta línia estilística. També va comentar l’absència de Montserrat Palacios i donada aquesta baixa el propi Llorenç duria a terme parts de cant difònic durant la performance.

Barber va centrar la seua exhibició al voltant d’un dels seus campanars. Amb un discurs proclamat per la improvisació, però amb una lògica que organitzava el temps i els sons. Llorenç Barber acompanyava alguns dels redobles de les campanes amb sons difònics, on per mitjà d’una col·locació correcta del paladar era capaç de produir més d’un so a la veu. Una tècnica que ha desenvolupat al llarg de les seues propostes, on Montserrat Palacios amb la seua trajectòria com a cantant ha complementat aquestes sonoritats. La proposta va oscil·lar entre sonoritats calmades, provocades per la lenta reiteració de certes altures i un dinamisme provocat pel canvi de baquetes i oferint una sonoritat més percussiva amb les baquetes de fusta.

Després d’una xicoteta pausa va continuar el concert amb la proposta de Martí Guillem. Aquesta es va realitzar a la planta baixa de l’OCC, ja que la disposició d’aparells no permetia un canvi ràpid de l’escena. Guillem va portar a cap una exhibició amb la seua proposta Dlight. Aquest projecte aglutina la il·luminació i el so, produint una experiència estimulant on la diversitat d’elements provoca una interacció contínua de contingut visual i auditiu. L’encant de la proposta resideix en la interacció d’elements analògics per a oferir el discurs. Aquests elements són instruments creats pel mateix Martí Guillem, una execució semblant a la producció de Llorenç Barber, tot i que les propostes són clarament diferenciades. 

L’estètica es planteja com una sonoritat pròxima al tecno més industrial amb elements culturals alternatius on el contingut de distorsió i trencament de l’expectativa discursiva juga un paper fonamental. Tal vegada tampoc dista de la recerca de Pierre Schaeffer en la seua musique concrète. Etiquetar el contingut té uns límits, on la vertadera importància resideix en el contingut de la mateixa proposta. Un contingut que Martí Guillem sap oferir i aconsegueix consagrar-se com una figura que pot estar entre un dj alternatiu o com a músic inaugurador del Festival Ensems, com aquest mateix any.

Dos artistes molt diferents: Llorenç Barber i Martí Guillem. Les seues propostes poden estar allunyades, però tal vegada l’essència artística pot ser similar en alguns aspectes. Llorenç Barber es consagra com a figura de l’art sonor i Martí Guillem respon al mateix etiquetatge? Tal vegada siga un camí més per als nous trajectes de l’art sonor, o potser no. Indiferentment del debat que es puga generar, són propostes alternatives al format tradicional que permeten la flexibilitat i una experiència amb el públic més propera.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez