El Fabrik Quartet va oferir dissabte de vesprada un concert amb tres obres del segle XXI i una del XX. Per la seua banda, l’Arxis Ensemble va tancar la vesprada amb altre concert centrat en música dels últims vint-i-cinc anys. 

‘Trapped’. Fabrik Quartet Data: Dissabte 16 de setembre 2023 Lloc: Palau de les Arts – Aula Magistral Hora: 18.00h Duració: 70′

‘Still’. Arxis Ensemble Data: Dissabte 16 de setembre 2023 Lloc: Palau de les Arts – Teatre Martín i Soler Hora: 19.30h Duració: 60′

Dissabte era jornada de cita doble al Festival Ensems. El Palau de les Arts va acollir, primerament, un concert del Fabrik Quartet a les 18.00 hores, i quasi seguidament, a les 19.30 hores, altre a càrrec de l’Arxis Ensemble. Un fet que va unir els dos concerts, és que ambdues formacions van oferir un repertori concebut, a excepció de l’obra Sincronie de Luciano Berio (de l’any 1964), en els últims vint-i-cinc anys. 

El Fabrik Quartet, format a Franckfurt, va interpretar A failed entertainment, obra de Clara Iannota composta el 2013; Sincronie, de Luciano Berio, de l’any 1964; Més enllà de la quarta dimensió, obra d’estrena escrita este mateix any per Jose Luis Escrivà Córdoba, per encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura; i Un concertino di angeli contro le pareti del mio cranio, d’Hèctor Parra composta l’any 2020. Este era l’ordre del programa, però no va ser l’ordre d’execució, en una pràctica que sembla haver-se convertit en habitual en esta edició d’Ensems, per raons que desconeguem. Va ser significativa l’alternança entre una peça més dinàmica, i altre més estàtica. Tant l’obra d’Hèctor Parra, com la de Jose Luis Escrivà, aportaren un punt de nerviosisme i acció en un programa que, obviant estes diferències de dinamisme, compartia una estètica comú. De fet, semblava que les tres obres del segle XXI eren dignes hereves de Sincronie, de Luciano Berio, que malgrat haver estat composta l’any 1964, en absolut va marcar una nota dissonant respecte a les altres obres del nostre segle. Pot ser haguera sigut convenient trobar un programa encara més contrastant per tal de que el concert avançara a més ritme. L’obra de Clara Iannota, de fet, incorporava timbres de recepció d’hotel als instruments del quartet de corda, en una obra que explorava sonoritats interessants dins d’un estaticisme massa exagerat, especialment per a la duració de la peça (setze minuts aproximadament). És per això que l’obra d’estrena, a càrrec de Jose Luis Escrivà, va aportar una frescor i vivacitat que els quatre integrants del Fabrik van transmetre amb entusiasme des del primer moment. Escrivà ha escrit una obra que avança per sí sola, i que, en els instrumentistes adequats, aconseguix extraure de la corda una potència superlativa (com va ser el cas al concert del Fabrik Quartet). Sense dubte, un programa coherent en l’estètica i en el temps, on, per damunt de tot, va brillar l’absolut domini i mestratge dels quatre integrants del Fabrik Quartet (Federico Ceppetelli i Adam Woodward al violí, Jacobo Díaz Robledillo a la viola, i Elena Cappelletti al violoncel), demostrant que són un dels grups de cambra més prometedors del panorama musical actual, especialment en quant a repertori contemporani ens referim. 

Tancava la vesprada l’Arxis Ensemble, que baix la direcció de Nacho de Paz va interpretar Still, de Beat Furrer, i composta l’any 1998; Gran Hotel Abismo, obra encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura a la compositora Claudia Cañamero i escrita el 2021; La lumière du noir, d’Alberto Posadas i l’any 2012; i finalment, Libro delle immagini V-im Weiten, Leichten, Kalten, obra del 2023 del compositor Hugo Gómez-Chao (i a més un dels directors artístics de l’Arxis Ensemble, junt amb el percussionista Noé Rodrigo). De nou, el públic d’Ensems va trobar un concert de contrastos amb obres que van destacar de manera molt grata. Amb Beat Furrer l’ensemble va trobar el seu lloc al concert, amb una direcció enèrgica de Nacho de Paz, capaç d’extraure de l’obra cada atac i detall amb precisió. Va seguir Gran Hotel Abismo, de la jove compositora valenciana Claudia Cañamero, a la que ja hem escoltat a Ensems anteriorment, i que va impactar al públic amb una esgarrapadora obra que sembla pendul·lar sobre el precipici, amb clares interpel·lacions al públic amb la incorporació de dos megàfons que alguns instrumentistes van fer servir durant la peça. Una obra amb una força i un joc de timbres que Cañamero va dominar i conjugar a la perfecció per atrapar al públic. I la tensió va seguir augmentat amb l’apoteosi de La lumière du noir d’Alberto Posadas. En aproximadament dèsset minuts, Posadas va aconseguir atraure a tota l’audiència cap a un clímax no només dins la seua obra, sinó en el marc general de tot el concert, demostrant que en alguns casos menys és més, però en altres més és molt més, i així va ser. Tancava el concert Hugo Gómez-Chao, amb Libro delle immagini V-im Weiten, Leichten, Kalten, una obra que va rebaixar els decibels de cara al final de la vetlada, però que mostrava una evolució tímbrica molt destacable. L’Arxis Ensemble va rebre una sonora ovació per part del públic, sense dubte merescuda després d’un concert interpretat amb precisió, força i perfeccionament tècnic.

Caldria destacar positivament el fet de que s’observara entre el públic dels dos concerts a audiències poc freqüents al Festival Ensems. No sabem si este fet es va deure a un bon treball de difusió, un creixent interés per noves músiques, o probablement la suma de molts factors. Però sense dubte és molt important que Ensems no descuide la necessària tasca d’elaborar programes que descobrisquen músiques inusuals, però tractant de no caure en la trampa del museu sonor. De la mateixa manera que pot fer-se molt llarga una hora i mitja escoltant només quartets de Haydn, també pot passar amb una hora i mitja de músiques amb estètiques i ritmes massa semblants. Esta edició d’Ensems està demostrant una gran coherència en quant als programes que presenten els diferents concerts. Però probablement cal seguir treballant per aconseguir no només coherència als programes, sinó també (i és allò més difícil) un dinamisme intern que puga interessar i atrapar al seient no només al públic format, sinó a aquell que tan desconegut a les seues oïdes és Berio com Beethoven.

Ressenya de Mario Torres Mas.

Fitxa tècnica