Entrevistem al compositor Marc Garcia Vitoria, i al director de la Banda Municipal de Castelló, José Vicente Ramón, amb motiu del concert que oferirà dita formació dimecres 20 a les 18.00 hores a l’Auditori de Castelló. En el programa figura l’estrena de l’obra «Notes a peu de pàgina», de Marc Garcia Vitoria.

Marc Garcia Vitoria ens parla de la seua obra, de la primera experiència escrivint per a banda, i de les dificultats que presenta Notes a peu de pàgina.

Esta obra estava pensada per a ser estrenada l’any passat, amb la Banda Municipal de València, però finalment s’estrenarà enguany amb la Banda Municipal de Castelló. A més, és la teua primera obra per a banda. Com ha sigut l’experiència d’escriure per a banda?

L’experiència d’escriure, a casa tranquil, és la mateixa. S’ha de pensar, i és veritat que hi ha més inseguretat meua, per part dels balanços, els equilibris [de la banda]… Sí que ho tinc un poc més just, i sí que en l’assaig hem ajustat algunes cosetes que no estan del tot assajades, però és qüestió de pràctica.

D’això et volia preguntar, dels assajos. Una de les qüestions que estem fent a este festival a tots els compositors que entrevistem, és eixe treball d’assistir als assajos. Com és per a tu eixe procés d’estar al costat del director i de la formació?

En el meu cas és essencial, justament per això que comentàvem abans de la meua aproximació a la banda, que jo no estic acostumant, i per tant hi ha qüestions que s’han d’ajustar. Idealment necessitaríem més temps, i jo també hauria de vindre abans, al primer assaig, que és una qüestió que no s’ha pogut produir.

Trobes que a la idiosincràsia de la banda hi ha tímbriques, tècniques instrumentals que a tu t’han despertat una motivació nova o un plantejament nou a l’hora d’escriure?

A nivell individual els instruments són semblants, i sí que és veritat que he tingut una miqueta més de cura amb els instruments que no coneixia, que no estan a l’orquestra. Jo em dedique a refinar l’orquestració al màxim, en tots els casos, i en este cas em vaig haver d’esforçar una miqueta, especialment en quant a les masses de fustes que tinc. Sí que vaig prendre una miqueta de temps en explorar alguna coseta, i en un moviment hi ha com masses de fusta un poc més desenvolupades. A part d’això, per a mi és una orquestra de vents d’alguna manera.

L’obra s’anomena Notes a peu de pàgina i està fragmentada en moviments, fins i tot micro-obres. Quin és el concepte de l’obra? T’inspires en els contes, i la idea sorgix d’ahí, no?

Sí, són moviments relativament curts, que tenen un principi i un final, i que entre ells es connecten, però poc. En principi, cada un dels moviments és d’una manera, van evolucionant, i només cap al final de l’obra, o a meitat de l’obra, comencem a recuperar unes coses dels moviments anteriors, aleshores hi ha un joc de memòria que comença a establir-se. Però són com xicotetes peces independents.

De fet, a l’àmbit literari, quan un escriptor conrea el gènere dels micro-relats, o la col·lecció de contes, des del sector de la novel·la, es veu com un pas inferior. Hi ha molts escriptors que estan reivindicant esta forma d’escriure, el gènere dels relats. En música, estem més acostumats a les formes en moviments, però no en tants moviments. Creus que es podria explorar més esta via? Perquè no estem acostumats a obres de 10 o 15 moviments. 

No sabria dir-te el que s’hauria de fer, el que puc dir-te és que a mi sí que m’interessa, ja que obri la via a una exploració que no és tant, entre moltes cometes, la música beethoveniana, en la que tu presentes una cosa i el valor del compositor o compositora està en el fet de desenvolupar-ho i traure-li molt de suc, sinó que es tracta més d’anar a l’essència, i el valor està més en presentar alguna cosa que tinga interés en poc de temps. A mi m’interessa, a mi m’agrada.

De fet, és possible que també puga connectar millor amb algun tipus de públic que pot ser està massa acostumat als productes més immediats, no acostumat a estar davant d’una orquestra o d’una banda durant setze, vint-i-cinc minuts sense pauses? També és una manera de connectar amb un nou públic?

Pot ser. No sé jo si en realitat el nou públic soc jo, en el que estic acostumat a noves formes en el que l’atenció és fragmentària, i pot ser això m’haja portat ahí.

Pot ser tu de manera inconscient incorpores a la teua forma de fer música una manera de pensar que s’està desenvolupant a la societat, i que lluny de deixar de banda les formacions clàssiques, s’adapten estes formacions a nous formats que poden ser més immediats.

És possible, sí.

Tornarem a vore’t escrivint per a banda?

Eh… (rises). Sí que hi ha una cosa que és una espècie de hàndicap: la peça és molt difícil. Jo no sé si soc capaç d’escriure obres per a formacions no professionals. Quan pensem en la banda pensem en formacions no professionals. Esta banda, la Banda de Castelló, és fantàstica, toca l’obra superbé, però esta peça no es pot tocar en qualsevol banda. Si hi ha interés des del món de la banda no professional en que jo puga escriure alguna obra, sí que em costaria més faena, relativament, però sí que hauria de fer un canvi de xip molt més importants, més que si moviments curts, llargs…

És una sorts que gaudim amb un teixit de bandes tan gran, però també una sort que comptem amb bandes professionals com la Banda Municipal de Castelló, que puguen donar cabuda a un tipus d’obra per a banda que una banda amateur o de societat musical no puga assolir, no?

Esta clarament no es podria… bo, de vegades ens sorprenen les bandes no professional, però amb una quantitat de temps d’assaig que seria descomunal. Fins i tot a nivell individual, ja que [l’obra] és molt tècnica.

De fet ens ho ha comentat el mestre, José Vicente Ramón, que l’obra requerix d’un estudi previ individual dels instrumentistes a l’hora d’afrontar la peça.

Sí, és una obra que no es pot llegir a vista. Els professionals de la banda han hagut d’estudiar la seua part i després posar-ho en comú, i són dos etapes.

José Vicente Ramón: «Quan toques música que no estàs habituat a tocar, fa que l’interés es desperte»

El mestre José Vicente Ramón dirigix a la Banda Municipal de Castelló amb un concert d’obres dels segles XX i XXI. Parlem amb ell sobre l’experiència d’interpretar música amb diferents llenguatges.

Com és l’experiència d’interpretar obres de compositors vius, i tindre al compositor al costat quan s’està treballant?

Bé, l’experiència és distinta a quan toques un repertori clàssic, que venen a ser compositors del segle XIX cap a este costat. És distinta però fonamentalment pel llenguatge. Nosaltres som músics clàssics, i estem acostumats a tocar música simfònica clàssica, inclús la que es compon habitualment. La Banda Municipal el treball que fa habitualment és per a les festes, els concerts a l’Auditori, però amb repertoris com he dit. L’experiència de tocar música contemporània et desperta un poquet, i et fa descobrir coses que habitualment doncs no…

Consideres que també pot servir com revulsiu per a la banda, per descobrir música nova?

Sí, tot el que fa que tu obres els ulls per a descobrir el que hi ha ahí [a la partitura], sempre és positiu, i este és el cas. Quan toques música que no estàs habituat a tocar, fa que l’interés es desperte.

Tindrà la seua part d’avantatge, i la seua part d’inconvenient, perquè el compositor clàssic no està al costat, jutjant el treball de la formació, a diferència d’un compositor viu.

Sí que hi ha molts compositors vius que escriuen música per a banda però amb llenguatges clàssics, i també venen i treballen amb la banda. Més que la presència del compositor, és el llenguatge d’escriptura de la música, que en este tipus de concert has hagut d’estudiar anteriorment a l’assaig què volen dir cadascun dels símbols que el compositor ha utilitzat; has de fer un estudi d’un nou solfeig.

I com reacciona la banda a estos nous símbols a la partitura?

Bé, també he de dir que no és la primera vegada. No vol dir que tots els concerts no siguen així, però la banda ve tocant música d’este tipus des dels anys 70.

Consideres que és positiu per al públic trobar-se en un programa obres contemporànies junt amb altres obres més clàssiques?

Sí. Jo tinc sempre una frase col·loquial: la música només val per a tres coses: per a cantar, per a ballar, o per a despertar emocions o sensacions. [Esta última opció] és el cas. No es pot ballar, es podria coreografiar, però no es pot ballar de manera popular. Tampoc es pot cantar, bé, algun fragment sí; però sí que et desperta emocions i sensacions, i la veritat és que el repertori que s’ha triat per al concert d’enguany és fantàstic.

El concert és d’entrada lliure.

Data: Dimecres 20 de setembre 2023 Lloc: Auditori i Palau de Congressos – Castelló Hora: 18.00h Duració: 50′

Programa Country Band March (1903). Charles Ives 4’30’’ Notes a peu de pàgina (2022) Marc Garcia Vitoria 15’ Three Portraits for Wind Ensemble Agustí Charles 15’ El por siempre de un genio (2019) Eva Lopszyc 13’30’’ Passacaglia de Ron Nelson