El passat dijous 21 de setembre tingué lloc a l’Aula Magistral del Palau de les Arts el concert de SWR Vokalensemble, cor especialitzat en la interpretació de músiques de nova creació. A aquest concert escoltarem obres de tres compositors espanyols de distintes generacions. 

La primera de les obres en ser interpretada sigué Früh kommt die Nacht, una peça basada sobre l’obra Im Herbst del compositor Johannes Brahms. Aquesta composició mostrava un discurs entrellaçat entre totes les veus del cor. Una sonoritat de massa dispersa que es mantenia immòbil amb una gran densitat. Va ser la primera mostra de destresa tècnica per part del cor. Un cor on l’ús del diapasó era autònom per cadascun dels membres de la formació, per tal d’aproximar-se a les harmonies més atrevides que el compositor Carlos Bermejo havia proposat. 

El concert continuà amb una peça per a piano del compositor Stephan Storck, anomenada Monoduo. L’única peça que no fou de cor, i tampoc estava escrita per un compositor espanyol. Aquesta obra escrita per a 4 mans planteja un canvi radical en l’estructura del programa que ajuda a l’oient a mantenir l’atenció del concert. Una peça amb grans canvis de registre i gestos delicats. Una obra exigent per a les dos intèrprets Yukiko Sugawara i Tomoko Hemmi, que van fer un treball formidable.

La següent obra que s’escoltà a Les Arts fou del compositor valencià David Moliner. Amb aquesta peça desplegava la totalitat del SWR Vokalensemble. Una obra amb la que la gran varietat en el discurs oferia una experiència més atenta en l’oient. La gran quantitat de solistes mostrava la diversitat de timbres del propi cor, i la successió de fragments solistes seguits de passatges de tutti provocà que els 20 minuts de duració s’escoltaren de forma còmoda. A més, s’afig la varietat de tècniques vocals, des de xiulets, fins a sons amb aire i sonoritats sorolloses. 

Ubi sunt sigué l’última peça en ser interpretada. Alberto Posadas ens mostrava una sonoritat allunyada de la complexitat instrumental amb la que treballa. Una obra idiomàtica per a la formació coral, on es desplegava una gran riquesa dinàmica, on el transcurs del temps s’exposava de forma estructurada i comprensible. Un tractament del cor cuidat i amb molt de detall, que fan d’aquesta composició una experiència auditiva atenta.  

També cal dir que durant tot el concert no hi hagué cap tipus de comunicació amb el públic. Aquest fet no ha de ser imprescindible, però a aquest concert hi ha dos factors que poden jugar a la contra d’aquesta situació. El primer d’ells és el canvi de l’ordre del programa. Si el concert estiguera articulat amb peces reconegudes del repertori coral, no hi hauria cap tipus de problema (tot i que seria convenient anunciar-ho). Al tractar-se d’obres d’actualitat, en la majoria dels casos l’escolta no pot identificar l’obra que s’interpreta fins que no ha finalitzat la peça, i aquest fet juga a la contra del concert. El segon dels factors és l’experiència del públic. És cert que la música de nova creació en molts casos pot explicar-se per ella mateixa, però el fet de guiar l’escolta pot fer del concert, una experiència més propera per a l’oient inexperimentat.

Ressenya d’Álvaro Pérez Sánchez.